Resignació

El Reial Madrid ha guanyat la Lliga a Màlaga, la ciutat on la va perdre el Barça la nit del 8 d’abril. Aquell dia, el derbi madrileny havia acabat en empat, i amb una victòria a la Rosaleda l’equip de Luis Enrique hauria tingut la paella de la Lliga pel mànec. Venia d’exhibir-se contra el Sevilla i visitava el Juventus tres dies després. Màlaga va ser el pròleg de Torí. Rotacions excessives i partit desencisador. Com a Riazor i com al Benito Villamarín. Tres partits paradigma d’una temporada massa ruleta russa. El nivell del famós fons d’armari, punt fort apriorístic de la temporada, ha resultat clau per explicar una irregularitat que el Reial Madrid ha pogut trampejar gràcies, en part, al rendiment d’una segona unitat que, sovint, ha jugat millor que la primera. Quina paradoxa. El pla de Zidane ha funcionat millor que el de Luis Enrique, que se’n va deixant un Barça decreixent i resignat. Mancat d’energia competitiva. Com el mateix tècnic, tan alliberat que no sembla ni emprenyat.