La resistència de Hong Kong pot vèncer?
Vint-i-nou de juny. Una dona de 21 anys escriu un missatge a la paret de l’escala d’un edifici d’habitatges públics de Fanling, un barri obrer dels afores de Hong Kong: “Benvolguts hongkonguesos, la nostra lluita s’està allargant. Per això hem de procurar que la nostra voluntat no defalleixi. Hem de continuar exigint la retirada total del projecte de llei, que el govern deixi de difamar les nostres protestes qualificant-les d’aldarulls, que alliberin els manifestants detinguts, que Carrie Lam deixi el càrrec i que es castigui la policia amb duresa. El meu desig és posar una modesta vida al servei d’aquestes demandes que provenen de dos milions de vosaltres!” El missatge està escrit en vermell, amb traç irregular. Les línies cauen a l’arribar al final, com denotant determinació i alhora esgotament. Tot seguit, Lo Hiu Yan es llança daltabaix per una de les obertures de l’escala que dona a l’exterior. El seu desig s’ha complert.
El 9 de juny, aproximadament un milió de persones es van manifestar a Hong Kong contra un projecte de llei d’extradició promogut per Pequín que possibilitaria l’enviament de ciutadans de Hong Kong a la República Popular de la Xina per ser-hi jutjats. El 16 de juny, una altra manifestació va aplegar, segons les estimacions, dos milions de persones, més d’una quarta part de la població de la ciutat. La majoria dels manifestants eren adolescents o joves que no arribaven a la trentena.
¿Ens hauríem de preguntar per què fa aquestes coses, el jovent de Hong Kong? Per a aquests joves, tornar a la Xina té una infinitat d’implicacions. Què hi veuen actualment, en la Xina? La fàbrica del món, esclar. La Xina ara és molt més rica i influent que fa tres dècades. La seva economia està estretament interconnectada amb l’economia mundial. Tot i això, la seva riquesa s’ha edificat sobre les espatlles de la mà d’obra barata immigrada de zones rurals, desprotegida per l’absència de reglamentació en matèria de seguretat, de sindicats, d’una premsa lliure i d’un estat de dret. La joventut de Hong Kong, que s’ha criat ben informada a través d’internet, és perfectament conscient de la cruesa de les alternatives que té al davant. Està acostumada a la llibertat, els drets personals i l’accés a la informació. Ha vist com les llibertats de Hong Kong, els mitjans de comunicació, l’educació, l’habitatge, el comerç i la resta d’àmbits es van esvaint de mica en mica i sap que el Partit Comunista no s’atura davant de res quan persegueix els seus interessos. Es diria que, per a ells, l’autonomia judicial de Hong Kong, que el projecte de llei d’extradició fa perillar, és l’última fulla tardorenca de l’arbre abans que s’instal·li un hivern rigorós. Ja el coneixen, aquest hivern: arrestos arbitraris, detencions secretes i menyspreu dels fets, la justícia i el sistema judicial. Si perden aquesta batalla, ho hauran perdut tot, pensen. Si perden, ells, com els habitants del Tibet, Xinjiang i els activistes pro democràcia del continent, hauran de viure sotmesos a la persecució i els atacs, sense cap recurs en el qual emparar-se.
Així mateix, els joves de Hong Kong són conscients que la seva lluita no és una lluita merament local. Saben que Hong Kong, amb els seus usos relatius a les llibertats civils heretats de l’etapa de domini britànic, d’una banda, i la seva confrontació amb la dictadura xinesa, de l’altra, és un laboratori per al món. ¿Podrà una població lliure que ho vol continuar sent evitar que una màquina autoritària l’absorbeixi? Un precedent com aquest seria un malson per al món. I potser un punt d’inflexió.
Veient-se empesos al seu límit, Lo Hiu Yan i almenys tres joves hongkonguesos més s’han llevat la vida.
Un motiu pel qual empatitzo amb els habitants de Hong Kong és que jo vaig ser víctima de la mena de tàctiques que ells temen. El 2011, policies xinesos de paisà que actuaven fora de la llei em van assaltar, em van embenar els ulls i se’m van emportar a un lloc secret. No vaig poder posar-me en contacte amb la meva família (a qui tampoc van informar) ni disposar d’un advocat. Vaig sentir una pèrdua sobtada de confiança i autoestima i una aterridora sensació d’isolament i vaig perdre la fe en la societat. Em van segrestar perquè plantejava preguntes incòmodes amb el meu art. Preguntava, per exemple, quants infants van morir en el terratrèmol del 2008 a Wenchuan a causa de l’ensorrament de les escoles on estudiaven, matusserament construïdes. Per a un règim que guarda amb zel el seu poder, plantejar aquesta mena de preguntes equival a subvertir l’estat. La conseqüència dels meus actes va ser una pallissa que per poc no em costa la vida.
Sento que tinc el deure d’alçar la veu; els joves de Hong Kong han de saber que la seva por a un estat xinès autoritari i repressiu és fundada: els dirigents de Hong Kong nomenats per Pequín vendran les preuades llibertats de la regió tan bon punt els ho manin. Centenars de dissidents xinesos empresonats els ho dirien si poguessin, però emmordassats no poden.
Alguns es pregunten: ¿poden guanyar els manifestants de Hong Kong? La meva resposta és que, si persisteixen, no poden perdre. Aquesta pugna va de valors humans (llibertat, justícia, dignitat) i, en aquest terreny, els hongkonguesos ja han guanyat. Sí que poden perdre si es rendeixen: la màquina prendrà el control. Però, per bé que una dictadura brutal pugui durar més temps que ells, mai no pot “guanyar”. Tenir ideals i posar-los en pràctica forma part de la naturalesa humana. Una dictadura no pot canviar aquests fets. La seva derrota és només qüestió de temps.
Copyright The New York Times
