La responsabilitat del Tribunal Constitucional

La responsabilitat  del Tribunal Constitucional
i Javier Pérez Royo
23/09/2017
3 min

Joan Carles I, a tots els que la present vegeu i entengueu, sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la següent llei orgànica.

Aquesta fórmula ritual a través de la qual es produeix simultàniament la sanció i promulgació de la LO 6/2006, del 19 de juliol, de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, és la millor expressió pràctica de la Constitució territorial aprovada el 1978. Les Corts Generals, després de la negociació entre el Parlament de Catalunya i el Congrés de Diputats, defineixen el contingut i abast del dret a l’autonomia “reconegut” a l’article 2 de la Constitució, i aquesta definició és ratificada en referèndum pels destinataris de la norma.

Perquè aquesta és la forma de concreció de la Constitució territorial de 1978, al constituent no li va passar pel cap que pogués haver-se de celebrar en algun moment un referèndum per decidir sobre la integració de Catalunya, o de qualsevol altra “nacionalitat”, a l’Estat. El referèndum que la Constitució del 78 preveu és sempre el punt d’arribada en la definició del dret a l’autonomia. El punt de partida és el pacte entre els dos Parlaments. El punt d’arribada, el referèndum de ratificació de l’esmentat pacte.

Sobre el lloc del referèndum en la construcció de l’estat de les autonomies, el constituent no va tenir el més mínim dubte. En va tenir molts sobre altres punts. Però sobre aquest no en va tenir cap. El referèndum de ratificació de l’Estatut d’Autonomia aprovat per les Corts Generals ja figura al primer Projecte de Constitució, el que es publica al Butlletí Oficial de les Corts el 5 de gener de 1978 i no desapareix al llarg de tot l’iter constituent. El referèndum com a punt final al procés de negociació entre el Parlament de Catalunya i les Corts Generals evitaria que es pogués plantejar com a punt de partida per decidir sobre la integració o no de Catalunya a l’Estat. Aquesta és la Constitució territorial de 1978.

Això no ho podien no saber els magistrats del Tribunal Constitucional que van dictar la STC 31/2010, mitjançant la qual van resoldre el recurs d’inconstitucionalitat interposat per cinquanta diputats del PP contra la LO 6/2006. La connexió entre el pacte interparlamentari i el referèndum en la definició del contingut i abast del dret a l’autonomia de les “nacionalitats” és tan diàfana i inequívoca que és impossible que els magistrats del TC no ho tinguessin present a l’hora de dictar la sentència. I, malgrat això, la van dictar en els termes en què ho van fer.

Aquí hi ha l’origen de l’amenaça a la integritat territorial de l’Estat que estem travessant. Cap amenaça estaria gravitant sobre la nostra integritat territorial si el TC no hagués vulnerat la Constitució i hagués respectat el pacte tancat entre el Parlament de Catalunya i el Congrés de Diputats, confirmat a continuació per les dues cambres constitutives de les Corts Generals i ratificat finalment pels ciutadans de Catalunya en referèndum.

La decisió del TC és encara més inexplicable si es pren en consideració que la LO 6/2006 havia estat en vigor durant quatre anys abans que es dictés la STC 31/2010 i que al llarg d’aquests quatre anys no s’havia produït la més mínima pertorbació en el funcionament de l’estat de les autonomies en general i en el de les relacions entre l’Estat i la comunitat autònoma de Catalunya en particular. A què venia desautoritzar el pacte entre els dos Parlaments i desconèixer el resultat del referèndum de ratificació? Quin problema es resolia actuant d’aquesta manera?

Crec que és oportú fer memòria en aquest moment, en què s’estan començant a exigir responsabilitats penals per les conseqüències derivades d’aquella sentència. Els que van atacar greument la integritat territorial de l’Estat tal com estava reconeguda a la Constitució van ser els magistrats del Tribunal Constitucional que van aprovar la STC 31/2010. És d’una injustícia manifesta que aquests magistrats no n’hagin pagat els plats trencats, com col·loquialment es diu, mentre que estan sent perseguits penalment els que estan protestant amb tota la raó constitucional del món contra l’abús que els magistrats van cometre.

Exigir un referèndum pactat és més coherent amb la Constitució que la STC 31/2010. És l’única manera raonable de sortir del carreró sense sortida al qual ens ha portat el TC amb la seva decisió del 2010.

stats