El relat del procés va viure ahir a la nit un gir inesperat: preacord per al 27-S, llista civil amb Mas i Junqueras.
Convergència i Esquerra pacten una candidatura unitària per la independència encapçalada per una personalitat de consens.
L’acord, si s’acaba de confirmar avui, seria històric, literalment: Mas i Junqueras, CDC i Esquerra, juntes en una llista, en la demostració més clara que posen el país per davant dels partits.
Potser recordaran allò que hem afirmat aquí, en algun editorial: la unitat de la gent ja estava aconseguida. Una llista unitària sense partits proporcionava un aire d’unitat, però no era real.
I dèiem també que en un procés com aquest, tan difícil, s’hi ha d’anar amb tot i no es pot renunciar a res. L’acord assolit ahir va en aquesta línia. No al 100%. L’acord només té una ombra: la CUP no formaria part d’aquesta llista, encara que no s’hi mostraria bel·ligerant. Bé, esperem a sentir la versió de la CUP sobre quina serà la seva posició.
Segur que molts de vostès es deuen preguntar: han calgut nou mesos per arribar aquí? Perquè no ho han pactar abans? Els ofereixo una resposta: l’acceleració a què està sotmesa la vida política fa que les condicions del novembre, post 9-N, no siguin ben bé les d’ara. Hi ha hagut les municipals, amb la victòria de Colau a Barcelona que ha estat una alerta per al sobiranisme, el principi d’acord entre Joan Herrera i Pablo Iglesias per anar junts a les catalanes, el trencament entre Convergència i Unió, mig Unió anant-se’n del costat de Duran i Lleida, el pacte d’Àngel Ros a Lleida amb Ciutadans, i només que girin la pàgina del diari, l’evidència que el socialisme espanyol no pactarà un referèndum com la Gran Bretanya va fer amb Escòcia: al PSOE, Pedro Sánchez va tornar a explicar ahir a Sevilla que la seva reforma constitucional està encarada a garantir una articulació millor de la unitat d’Espanya. Normal, vol ser primer ministre d’Espanya, però al ritme que li marca el gran graner de vots socialistes que és, encara, Andalusia: Susana Díaz no vol ni sentir a parlar de reconèixer Catalunya com a nació perquè diu que això implica privilegi. Pot ser que tot això ens caigui ja molt lluny, però és també el pa que s’hi dóna, i no ho podem perdre de vista.
El mapa polític català i espanyol està en vies d’una profunda transformació. A alguns partits els hi va la supervivència, com a Unió. Catalunya, amb la seva reclamació després de la sentència de l’estatut, el 2010, va encapçalar un moviment de canvi profund, i la crisi i el 15-M el va rematar. Per tot plegat, ara, al juliol, Mas i Junqueras poden arribar a un acord que era impossible fa nou mesos.
Finalment, molt bé, les coses han canviat i s’han posat d’acord. Però què els inquieta ara d’anar separats?
Mirin, he parlat amb un negociador de primer nivell que va ser ahir a Palau, a primera fila, i els traspasso la seva resposta, tal com me l’ha donat aquest matí:
“Va posar-los d'acord la por de perdre el plebiscit. De desinflar la il·lusió. La responsabilitat de guanyar enmig del risc de perdre”.