Un glopet de tsunami a Bellvitge
L’Hospitalet de LlobregatÉs migdia i la L1 està a petar. Telegram, el Google Maps de la postsentència, ha ordenat mobilitzar-se a l’aeroport i un tsunami de gent baixa a la Torrassa, on es connecta amb la L9, entre crits d’independència. Crits que queden en remor de fons cinc parades més enllà, a Bellvitge, on el tsunami arriba amb comptagotes.
Mentre alguns fan la revolució a pocs quilòmetres, aquí la vida segueix rutinària. “Normal. No hi ha res d’extraordinari”, explica el propietari del Bar Badajoz, on quatre parroquians passen el migdia pendents de l’última hora a la televisió. Al Ven Paká ni a la pantalla es nota res diferent. “A por el bote, oé ”, se sent, com si fos l’“ A por ellos ”. En David i en José, treballadors i veïns del barri, fan la cervesa amb ganes de desentrendre’s de la sentència. “Ens interessa poc”, diu en David. En José ensenya el seu clauer, una bandera d’Espanya. “Jo amb això ja t’ho dic tot”. Sap què ha passat, però no li fa perdre la son. “A la nit miraré el 24 horas, me n’assabentaré, i reflexionaré”.
La reflexió comença en la tertúlia amb en David, que carrega a totes bandes. La seva dona, diu, ha perdut la feina perquè l’empresa va canviar la seu de lloc. “Per culpa d’ells”, uns polítics per a qui, tot i això, no desitja la presó. “Al final, hi ha problemes més importants que el tema ”. Així, el tema, sense nom, com si fos Voldemort. Ell parla dels maltractaments i la inseguretat. En José, de la crisi que ve. Té la recepta: “Qui treballa en té per menjar”.
La mateixa frase la fa servir en Tito, propietari d’El Rincón de León. La seva dona, la Clemen, no en vol saber res, del Procés: “La política i el futbol no es poden barrejar amb els negocis. La gent es baralla i ara els ànims estan calents”. En aquest establiment especialitzat en embotits el més polèmic, però, deu ser no saber distingir entre pernil serrà i ibèric: en Tito, que ve a avalar la sentència -“si han incomplert la llei, és el que ha de ser”-, comparteix amistosament la taula amb en Pep, de Vic, assenyalat: “Ell és independentista!” “Ja ho veus, estic en territori hostil”, respon el client. Riuen, i la conversa (que va del Procés al casament d’un conegut comú) només s’atura per observar les càrregues a l’aeroport. En Pep no sap si podrà arribar a casa: “Per baixar me n’he salvat. Per tornar… paciència”.
El Procés des de la barra
A El Pellizquito els parroquians també es pregunten si podran agafar el tren o el cotxe. “Jo vinc del port i no hi ha res”, diu un. “A mi, mentre pugui arribar caminant a Gran Via 2…”, s’hi suma una clienta. De la sentència, comentaris aïllats: “Viuen millor alguns allà dins [a la presó] que d’altres fora”, protesta ella. “Sí, però Tejero encara viu millor”, respon l’altre. Van fent notes a peu de plana del que diu la televisió, parli del Suprem o de Simone Biles, l’única humana capaç de fer més salts mortals que un full de ruta del Procés.
Un dels parroquians ho celebra amb un chupito ; glopet, en català correcte. A pocs quilòmetres, un tsunami inunda l’aeroport. En un bar de Bellvitge, amb unes gotes n’hi ha prou per veure-ho tot més clar.
