Al racó de pensar
[Consulta tots els resultats de les eleccions generals 2019]
Esquerra Republicana plantejava aquestes eleccions com un plebiscit a la sentència del Tribunal Suprem. Vist des d’aquest prisma, la suma dels partits que la rebutjaven o s’hi mostraven més contraris (ERC, JxCat, la CUP i els comuns) l’ha guanyat. Això, però, no representa cap novetat. A l’abril la suma d’aquests partits ja ho va fer.
L’independentisme, però, no ha obtingut tampoc en aquesta ocasió el seu momentum electoral i continua per sota del 50% dels vots, tot i haver superat el nombre de sufragis de l’abril. La duresa de la sentència del Tribunal Suprem i la campanya per mostrar un estat poc democràtic i repressiu no han servit per atraure electors, encara que fos de manera puntual, en un vot de rebuig o prestat, en un moment de forta càrrega emocional com va passar el 2004 amb el vot a Josep-Lluís Carod-Rovira a les Corts (en una situació molt menys dramàtica).
ERC i el PSC es mantenen com a forces preponderants dels seus respectius espais. Hi representen les opcions moderades, un possibilisme independentista i un constitucionalisme més tou que el de les tres dretes. La voluntat del PSOE d’atraure bona part dels vots de Ciutadans endurint el discurs contra l’independentisme -amb el PSC mirant cap a una altra banda- ha fracassat i sembla més aviat que els electors taronges s’han fugat cap als seus adlàters dretans. En els pròxims dies, una anàlisi més detallada ens podrà dir si els vots que ha perdut el PSC es deuen al fet que la part més catalanista ha preferit quedar-se a casa.
Com s’esperava, la sentència del Tribunal Suprem ha tingut un impacte emocional en el si de l’independentisme que ha permès al seu espai intransigent, repartit entre JxCat i la CUP, no cedir davant d’ERC. Ara el percentatge entre possibilistes i intransigents és més equilibrat que a l’abril. El partit de Junqueras té una bossa de votants consolidada, però no creix. D’una banda, perquè una part de l’independentisme no entén el seu gir pactista i el considera “una traïció” a l’1-O i fins i tot al 27-O, i, de l’altra, perquè, enmig del govern Torra, amb uns pressupostos que el vicepresident Aragonès no ha pogut presentar com un trumfo, li costa presentar-se com a partit d’ordre o estabilitzador per atraure un sobiranisme no independentista.
El fet que JxCat hagi resistit, bo i essent una formació menys estructurada que ERC, fa preveure que el govern Torra no tindrà una fi ràpida, sinó agònica, més propiciada per l’espasa de Dàmocles de la seva inhabilitació i la manca de pressupostos que per la temptació d’Esquerra, no enfortida, de deixar-lo caure i forçar eleccions.
En resum, si l’independentisme vol deixar de ser alguna cosa més que un problema descomunal irresolt per ser un projecte hegemònic a la societat catalana, ha de repensar què fa malament i plantejar-se per què no fa forat a les àrees de Barcelona i Tarragona. El socialisme català, per la seva banda, ha de preguntar-se si l’estratègia d’amagar el seu perfil més catalanista o propi li dona algun rèdit. Uns i altres farien bé d’anar una bona estona al racó de pensar. L’horitzó que ens ha deixat el 10-N, si no es recapacita, és malèvol i arriba al galop.
