El nou trencadís municipal
PolitòlegEl tòpic diu que a les eleccions municipals hi predominen les lògiques locals, i que cal mirar-les poble a poble, ciutat a ciutat. Però això és cert només en part, perquè una vegada i una altra veiem que les dinàmiques generals repercuteixen en bona part dels municipis. Quan un partit està en fase ascendent a nivell nacional, això tendeix a reflectir-se als ajuntaments, i quan està en declivi, l’efecte arrossega moltes candidatures locals. Des del punt de vista democràtic, l’ideal seria que els ajuntaments fossin valorats estrictament per la seva gestió i les seves polítiques locals, però, malauradament, sabem que no és així. I alcaldes i alcaldesses sovint paguen els plats trencats dels seus referents nacionals o candidatures poc treballades són propulsades per les dinàmiques generals. I aquestes eleccions no han sigut una excepció en aquest sentit. El mapa municipal s’ha redibuixat de manera substancial, seguint corrents nacionals i estatals.
De dades n’hi ha moltes, i es podria fer l’anàlisi des de molts angles diferents. Però en aquest cas n’hi ha dos d’especialment importants. El primer és la victòria d’Esquerra Republicana. Per primera vegada des dels temps de la Segona República, ERC guanya unes eleccions municipals a Catalunya. Ho fa de manera clara, i tant en nombre de vots com en nombre de regidors. Acabat el festeig i el festival de pactes dels pròxims dies, veurem com queda la cosa en termes d’alcaldies.
Mapa fragmentat
En tot cas, la victòria d’Esquerra és una victòria sòlida. No té comparació, lògicament, amb les hegemonies municipals que tenien en el seu dia Convergència i Unió o el PSC, per exemple. Ara no estem en aquella fase: vivim temps de fragmentació política, i per tant difícilment cap partit pot aspirar a un domini d’aquesta naturalesa. Pensar-se que això està a l’abast d’algú és, ara com ara, irreal. Però tot i això, la implantació d’Esquerra és molt transversal i està ben repartida. Guanya a Barcelona o Lleida i és segona força a l’Hospitalet de Llobregat i Sant Adrià de Besòs o Tarragona (on ha quedat pràcticament empatada amb el PSC).
Però al mateix temps és primera o segona a la majoria dels municipis de l’interior de Catalunya. No hi ha cap altre partit que sigui competitiu a tot el país. L’Esquerra d’avui és un artefacte polític complex, tant en termes ideològics i de tradicions polítiques com en termes sociològics i geogràfics. I per això guanya. És un equilibri delicat, amb contradiccions i equilibris, però de moment reeixit.
El PSC es fa fort al cinturó
El segon element important és la recuperació que ha viscut el PSC. El seu primer secretari, Miquel Iceta, és molt hàbil fent lectures optimistes dels resultats electorals, fins i tot quan eren desastrosos. Però aquesta vegada tenia raó. El PSC es va acostar a l’abisme de la desintegració, i ja feia cara de PASOK o de PSF. La crisi econòmica i política i el procés independentista han sotmès aquest espai a molta tensió.
Però ara la crisi queda enrere, han aconseguit sobreviure i mantenir les estructures i han tornat amb força als municipis. Especialment a bona part dels seus feus metropolitans tradicionals, no tant a la resta del país, on havien sigut també una força municipal molt important tant als anys 80, com als 90 i als primers 2000. El declivi de l’entorn Podem/Comuns i la dretanització de Ciutadans han deixat un ampli espai al PSC per refer-se i per recuperar poder institucional i múscul organitzatiu a redós, en bona part, del govern de Pedro Sánchez a la Moncloa. Irònicament, van ser els independentistes els que li van obrir la porta.
Es podria parlar, també, del declivi de l’espai que ara representa Junts per Catalunya, de la incapacitat de Ciutadans per penetrar en el món municipal o de la desfeta de la CUP en bona part dels municipis més grans, on tenia presència. Però, en tot cas, probablement la victòria d’Esquerra i la recuperació del PSC seran els dos punts de referència sobre els quals s’anirà reconfigurant el mapa polític català, i per això cal tenir-los molt en compte.