Resurrecció o final?
Tot i el perfil de gendre ideal, somrient, fotogènic, Pedro Sánchez és inquietant. Parla molt bé però costa fer atenció al que diu: com si el seu llenguatge fos transparent. Sembla poc agressiu, però té sortides que no se sap si es deuen a la gosadia o a la inconsciència. Amb aquestes armes ja porta tres batalles victorioses contra gent amb molt més poder. La primera va ser el 2014. Després del desastre del PSOE a les eleccions europees, Sánchez va guanyar a Madina la secretaria general. El PSOE estava en caiguda lliure i desconcertat per la irrupció de Podem i la crisi del bipartidisme. Les primeres eleccions no li van anar bé. El seu pacte d’investidura amb Cs va fracassar. I el PSOE va obtenir el pitjor resultat de la seva història. La vella guàrdia el va fer fora amb una infausta maniobra per la seva negativa a facilitar la investidura de Rajoy. Amb el PSC fora de joc pel Procés, el poder al PSOE semblava inclinar-se cap a la Convergència del Sud. Sánchez, exclòs de la direcció, es va acostar als militants. I quan la gestora va convocar eleccions per entronitzar Díaz, es va donar el gust de la venjança.
La bandera per bellugar les bases era el no a Rajoy. Però el Procés va descol·locar Sánchez, cada cop més adossat al PP per la unitat de la pàtria. Semblava que un PSOE nàufrag busqués la salvació en la malenconia del bipartidisme. Potser aquesta pell de corder va confondre Rajoy. Quan Sánchez va anunciar la moció, ningú en donava un duro. En el seu moment més baix, ha arribat a president. I ho fa en la situació més crítica de la democràcia espanyola. Quan caldria un líder amb autoritat per fer concessions doloroses en favor d’una entesa complicada, arriba ell amb una mà al davant i una al darrere. Com s’explica? La seva victòria dona la mesura de la magnitud del desastre Rajoy. El malestar de la ciutadania, el sobiranisme català i la corrupció han obert en canal el règim espanyol. I Sánchez ja no té marge per agafar de sorpresa els que miren en una sola direcció. Ha d’aconseguir convocar sensibilitats molt diverses en un projecte que no ha explicat. I amb la dreta en atac de ressentiment perquè no entén que se la pugui treure del poder que es pensa que és seu. ¿Resurrecció o revifalla de la mort del PSOE?
