Ricard Ustrell: “He tingut la sensació que moriré jove, i potser per això he cremat etapes a la vida”

Quin efecte et fem els que recordem els Jocs de Barcelona o escrivíem amb màquines d’escriure?

Sempre m’he sentit més en sintonia amb la generació que us precedeix a vosaltres que no pas amb vosaltres. Amb el meu avi, per exemple. O la generació de l’Arcadi Oliveres. Aquesta gent quan hi va haver la Transició no eren tan joves, i la van viure com ara estic vivint jo el que està passant. Vosaltres us vau trobar un món que estava per inventar. Nosaltres ens hem trobat un món que està inventat i que no ens agrada. Tinc amics que no poden treballar a Catalunya perquè els surt feina a Alemanya o Anglaterra, i això fa que ens sentim també com a estranys al nostre país.

Què és el que vam haver d’inventar nosaltres?

Tot. Havíeu d’explorar tots els límits. Què volia dir democràcia, què volia dir entrar a la UE... Tot això jo no ho he pogut viure ni pensar i sento que visc en un sistema muntat d’una manera que fa que t’hi sentis poc implicat. Ho has rebut amb naturalitat, com qui neix en una família i s’hi adapta. Però, per exemple, vosaltres, la majoria trobàveu feina quan acabàveu la carrera. Avui en dia tinc amics amb un doctorat en química i no saben què faran. Aquesta incertesa és la que ens defineix més com a generació. Jo he tingut una gran sort, he viscut una cosa extraordinària. Sento incomprensió per aquesta cosa americana d’estudiar una carrera, tenir una feina, uns fills i una segona residència, com heu fet vosaltres. No m’hi sento gens identificat.

Però t’agradaria tenir una vida així?

No. També és veritat que hi ha aquesta cosa de “matar el pare”, de no voler repetir coses de casa meva que no em semblen el model de vida que vull tenir. Vull viure una vida molt més conscient, saber on ets i per què. Decidir, al final.

¿La vostra generació ha aprofitat prou tot el que s’ha trobat entre les mans? Les xarxes, els viatges low cost, l’Erasmus...

No. No hem sabut ben bé com aprofitar aquest talent i energia, ni del que som com a generació. Jo he pogut viatjar amb 27 anys a moltíssims llocs on els avis mai de la vida aniran. He tingut moltes més oportunitats de conèixer i aprendre. També és veritat que m’he fet un fart de viatjar amb la ràdio. Soc molt conscient d’aquesta sort. I com a generació, som conscients d’aquesta sort que tenim. Però tampoc és fàcil. Sabem anglès o alemany però ens agradaria viure a Catalunya.

¿Et vas sentir representat amb el crit del 15-M de “No ens representeu”?

Sí. En aquella època hi havia el pla Bolonya, un bon exemple de les polítiques europees que no acabem d’entendre, i sobre les quals no havíem decidit res. I d’aquesta incapacitat de decidir va néixer la inquietud del “No ens representeu”. Igual que el que ha passat a continuació: no havia vist mai res com el que s’ha viscut en aquests tres mesos, sense temps de pair res. Ara hi ha unes eleccions a les quals hem arribat d’una manera molt estranya, i a molta gent li ha quedat cara d’atontat, com quan acabes una cursa: estàs esgotat i no saps ni on ets.

Se suposa que ho hauries de saber, sempre estàs envoltat de polítics.

Però no ho sabem, nosaltres. Només podem fer preguntes. I s’ha demostrat que hi havia polítics que tampoc sabien tant com semblava.

Per què plegues del Preguntes freqüents?

Perquè a El suplement fem 14 hores de ràdio el cap de setmana que demanen molta dedicació, i i ja vaig dir que acceptava el Preguntes freqüents si durava quatre mesos. I tothom hi va estar d’acord. El moment ha sigut l’oportú i hem caigut en gràcia. Només puc estar agraït de la confiança que m’ha donat El Terrat i la resposta de l’audiència. Però aguantar aquest ritme se’m fa inviable. La notícia no és que jo plegui, és que TV3 vol que això segueixi, cosa que vol dir que hem fet bé la feina. Però jo no puc assumir-ho més, el meu compromís és amb Catalunya Ràdio, perquè el cos ho aguantaria, però has de ser honest amb tu mateix i amb l’espectador. Si vols donar el màxim en dos projectes, i hi ha un convidat bo per al dissabte, a quin dels dos programes els portes? Això desgasta moltíssim. I jo soc un tio de ràdio, i me l’estimo molt. És com entrar a casa meva. Em sento més a prop de l’oient que es lleva a les sis del matí per sentir-nos que no pas de la tele, que és més espectacle.

Ara ja deus saber si t’agrada més la tele o la ràdio.

Jo soc de ràdio. Vaig començar a escoltar-la molt jove, i me’n vaig enamorar. M’havia entrat d’una manera molt quotidiana i no me’n podria desprendre.

I la tele no té tot això?

És molt més artificial tot. A veure, jo no havia fet mai tele, i ha sigut un experiment on he après moltíssim. Ara bé, m’he trobat que, com a espectador, hauria mirat altres coses que no pas la que feia, que potser no m’interessava prou el que passava al plató. Si et passa això a la ràdio, com que ets tu qui realitzes, li marques una música al tècnic i canvies. A televisió és més complicat, hi intervenen més persones i has d’entendre que és un joc visual. Si el que fas no t’interessa, potser has de fer una cara rara i l’espectador ja ho percep, perquè et veu, t’analitza, i no l’enganyes. A la televisió tot es veu de seguida. A vegades tiro molt d’aquest morro. Però haig de reconèixer que, a mi, TV3 m’ha cuidat moltíssim. El realitzador, Paulí Subirà, m’ha fet la feina molt fàcil. De seguida em van comprar que si havia estar pendent de la càmera on he de mirar patiríem tots. I és l’èxit també d’aquest format, que és informal però formal, té aquesta cosa que hi soc però no hi soc. A la tele sí que noto aquest punt d’adrenalina. La tele és “Estem en directe!”, la ràdio és més tranquil·la, la tele té un punt més d’exhibició. Ara molta gent em para. N’hi ha de dos tipus: la que et demana “Ustrell, saluda, no? Digues algo!” i hi ha la gent més tímida, que vol una foto. O notes de veu! “Fes una nota de veu per a la meva mare”. Les mares són un públic que es veu que domino.

Espera’t quan et diguin “Ja t’escoltava quan era petit”... Qui t’ha semblat més de veritat i més de mentida, dels entrevistats?

Ningú diu tota la veritat sempre. Hi ha hagut dos moments. Un, el previ a l’1-O, en què Cs, el PSC i el PP no volien venir perquè consideraven que era fer campanya per a un referèndum que no reconeixien, i el govern català sí que venia al programa però per no dir res, perquè no podia donar detalls del referèndum. Passat l’1-O, el PP i el PSC van venir i Cs no ha volgut, i això que cada setmana se’ls ha convidat. I després també hi va haver la declaració - no declaració, i aquell dia tothom va desaparèixer.

El dissabte 28 d’octubre. Va ser un programa dramàtic per a tu.

L’endemà d’un fet tan històric per a Catalunya jo volia entrevistar el president de la Generalitat, però ens deien que no volia atendre els mitjans. Cap problema, algú de Govern? Ningú de govern parlarà. Algú de JxSí? No parlarem. Algú de la CUP? Tampoc. Ara sé que estaven passant situacions personals molt complicades i ho entenc. Però molta gent esperava que algú donés respostes a la ciutadania i va ser molt frustrant.

¿A quines conclusions provisionals estàs arribant sobre el que passa?

Hem vist que hi havia un govern català que no ho tenia tan clar com semblava. Ara hi ha unes eleccions convocades pel 155 amb membres del govern català cessat que s’hi presenten, i que, per tant, les acaten però no les acaten. Els polítics haurien de ser més clars. A totes bandes: ¿si guanyen els independentistes, se seguirà aplicant el 155? ¿El carrer tornarà a sortir? La societat està esperant. La gent té moltes ganes de participar del que està passant. El problema és quina via fem servir per a tot això, perquè si això és una democràcia, és innegociable decidir què vols ser.

Ara deixes el Preguntes freqüents i vas dir que El suplement tenia data de caducitat.

Sí. Portem tres anys.

[Irònic.] Tres anys, buf.

Sí... Jo vull seguir fent ràdio. Amb l’equip que tinc em sento imparable. Hi hem dedicat moltes hores i considerem que hauríem de tancar una etapa, i tenim ganes de marxa.

La canalla us canseu de seguida de les coses.

Això sí. Jo soc de cansar-me ràpid.

Com et veus d’aquí deu anys. ¿Tu no volies ser alcalde de Sabadell?

Queda per d’aquí 20 anys. A Sabadell hem viscut una època fosca amb Manuel Bustos i, com a joves, teníem ganes de canviar la ciutat. Per això quan em preguntaven què volia ser de gran, deia que alcalde de Sabadell, per recuperar l’esperit del Farrés. Ara estan canviant les coses i ja no tinc tanta urgència.

Per quin partit?

S’ha de crear, encara no existeix. D’esquerres, això sí. I ja fa quatre anys que ja tinc ganes de ser pare... Si algú es vol apuntar a la festa... També he tingut la sensació que moriré jove, i per això segurament he cremat etapes molt ràpid a la vida. La mort és un tema que mai he portat bé. Vaig perdre un oncle molt jove. Em fa molta ràbia perdre gent que estimo. Sé que li passa a molta gent, i sé que és una cosa molt natural. Però no ho porto bé. I aleshores sempre he tingut la necessitat de viure. De sentir que això s’acaba aviat. Per això tinc aquesta cosa, de dir “ El suplement? Tres anys”. Va amb la manera de ser. També he descobert que en el món del periodisme hi ha molta enveja, però també molt bones persones.