Ricky Gervais explora la frontera entre el dol i l’humor a ‘After life’

Barcelona“Si sabessis obrir llaunes, ja m’hauria pogut morir”. És el retret que li fa (el personatge de) Ricky Gervais al seu gos, l’últim ressort que el manté ancorat a la vida i impedeix que se suïcidi. El còmic britànic torna a explorar la fina i estranya línia divisòria entre l’humor negre i la tendresa a After life, el seu nou projecte televisiu, que Netflix estrena demà. Són sis episodis, com és habitual en ell, que tenen com a punt de partida la mort de la seva dona, Lisa (interpretada per Kerry Godliman). Gervais és un activista de l’ateisme, i en aquesta sèrie explica el seu enfocament humanístic del fenomen del dol.

La mort de la seva companya empeny el protagonista, Tony, a una espiral d’alcohol i autodestrucció. També de nihilisme i dol. Ell, que tenia una vida perfecta, arrossega ara els peus i rarament altera el seu uniforme de samarretes velles i pantalons amples. Però descobreix que té un superpoder: poder dir i fer el que li dona realment la gana, sense preocupar-se pel què diran. O sigui, el que Gervais porta fent com a humorista des que es va donar a conèixer mundialment amb The office. El problema és que, fins i tot a pesar seu, té una xarxa d’amics i coneguts que intentaran redreçar-lo. D’altres el patiran: sobretot la redacció de The Tambury Gazette i el seu superior al diari, que a més germà és de la difunta.

Un dels suports que rebrà és el d’una viuda d’edat avançada amb qui es troba al cementiri (i que interpreta Penelope Wilton, de Downton Abbey ). En canvi, l’Emma -la infermera que cuida el seu pare en una residència d’avis- serà molt menys pietosa. En aquest paper hi trobem Ashley Jensen, coneguda pels fans de Gervais per haver estat la coprotagonista d’ Extras. En la tensió, esclar, hi haurà també l’atracció. Però la premissa fúnebre és només el punt de partida perquè Gervais i el seu alter ego per a aquesta ocasió disparin comentaris hilarants i feridors sobre qualsevol criatura vivent i situació. El còmic ha escrit i dirigit tots sis episodis, que s’han rodat a Londres.

After life representa la segona col·laboració de Gervais amb Netflix. La plataforma ja li va comprar un especial de comèdia, titulat Humanity, que el còmic estava presentant pel Regne Unit i que es va convertir en global gràcies a la filmació emesa pel gegant de streaming. Segons es va publicar en aquell moment, Gervais va cobrar més de 30 milions de dòlars per l’emissió d’aquell especial i del següent que faci.

Quatre sèries imprescindibles de Ricky Gervais

‘The office’ (2001-2003)

El tedi de la vida als despatxos. I, sobretot, un cap mediocre que té un concepte tan elevat d’ell mateix que no s’adona (o sí?) que és la riota de tots els seus subordinats. L’èxit que va tenir al Regne Unit va propiciar una versió americana de la sèrie.

‘Extras’ (2005-2007)

Una mirada al món de l’espectacle a partir d’un extra que finalment assoleix la fama (però és més amarga del que preveia). Humor extrem i una llista de cameos -des de Daniel Radcliffe fins a David Bowie- que li servien per fer un retrat cruel de la fira de les vanitats del sector de l’entreteniment.

‘Life’s too short’ (2011-2012)

Gervais s’alia de nou amb el seu coguionista habitual Stephen Merchant per combinar un altre cop humor incòmode, autoironia i mirada cruel al món de l’espectacle. La sèrie fa autoficció de Warwick Davis, l’actor afectat de nanisme que va ser Willow al film del mateix nom o un dels Ewoks d’ El retorn del Jedi.

‘Derek’ (2013-2014)

El personatge més complex de Gervais era, només aparentment, el més simple. Derek té 49 anys i una capacitat intel·lectual limitada però una bondat extrema. Amb humor, la sèrie denuncia la marginalització que pateix tant ell com els avis que cuida.