En el context de les discussions sobre el que potser és millor tornar a anomenar la qüestió catalana , un article recent es declarava fart dels intents de legitimar les reivindicacions dels uns i els altres acudint a la història, sobretot quan, abandonat tot propòsit de ser una disciplina científica, torna als seus orígens romàntics i esdevé -en un costat i en l'altre- el que en èpoques anteriors estudiàvem sota el títol de Formación del Espíritu Nacional. Cal encarar els canvis que sens dubte es produiran en l'organització i en el repartiment de poders a la Península (única denominació exempta, per ara, de càrrega ideològica) sobre la base de projectes que es desenvolupin en el futur, i no justificar-los acudint al record d'esplendors, reals o imaginàries, del passat.
No obstant això, el passat conté lliçons, més subtils del que un imagina, perquè, com deia Mark Twain -demano perdó per repetir una cita que he fet servir moltes vegades-, la història no es repeteix, però rima. Així, al passatge de la Història d'Espanya de Pierre Vilar (1947) que es refereix a la rebel·lió del 1640, podem llegir: " El año 1640 arroja luz sobre uno de los vicios de construcción del edificio español. Aún no se había logrado la unidad orgánica entre las provincias cuando ya la decadencia sembró los gérmenes del descontento, haciendo que renaciera periódicamente el recuerdo de las gloriosas independencias medievales ". ¿No els sembla que canviant "decadència" per "crisi" tindríem una bona descripció d'algun dels aspectes de la situació actual? ¿No suggereix això que, si les glorioses independències medievals dels uns són en gran part imaginàries, no és menys real l'Espanya eterna indissoluble dels altres? Però seguim amb Vilar si volem no caure en la temptació d'abraçar, també d'un costat i l'altre, solucions massa senzilles: " La primera tentativa enérgica de centralización fue la de Olivares […]. Era demasiado tarde para ser brutal. Portugal se sublevó y Cataluña se ofreció a Francia ". Va ser, per descomptat, un final desgraciat per als uns i els altres (n'hi ha que sostenen que fins i tot per als portuguesos): ni es va mantenir la unitat ni es va aconseguir la independència. ¿No pot ser aquest episodi, per als uns i per als altres, matèria de reflexió?
Enfrontats a un assumpte complex, però, intentem reduir-lo al que cap en un titular, i així degradem tota discussió: esclar que la petició d'un gest de grandesa que ha fet Rajoy és una cursilada, però respondre que la grandesa consisteix a deixar votar, com si aquí no es pogués votar, és demagògia. Les comparacions amb Àustria, Dinamarca o Somalilàndia pretenen tancar un munt d'incerteses de cop. Ridiculitzar la frase d'Esperanza Aguirre "Catalunya és propietat de tots els espanyols" pretén ignorar el que és el seu complement evident, és a dir, que Andalusia, Extremadura i Castella també ho són. Encara més: no es pot amagar que les relacions entre una Catalunya independent i la resta del món estaran plenes d'incerteses, i res del que han dit les autoritats europees sobre l'assumpte permet pensar que el seu encaix en el concert mundial sigui fàcil, i molt menys automàtic. No es pot tapar tot aquest cúmul de conseqüències possibles, en gran part desconegudes, dient que qui les recorda està fent servir el discurs de la por, encara que sigui veritat que alguns hi recorrin per acovardir. I encara menys es pot suggerir que només Madrid s'oposarà a una eventual independència de Catalunya. No tornem a cometre l'error d'oferir-nos a França! Això és demagògia que pot vorejar l'engany.
Ai, si tinguéssim una altra Constitució! El general Ulisses Grant, que va guanyar la guerra més cruenta del segle XIX, deplorava que l'americana no hagués previst la secessió: "Els seus redactors mai van somiar que tal contingència [la guerra civil] pogués ocórrer. Si ho haguessin previst, el més probable és que haguessin sancionat el dret d'un estat o estats a separar-se, abans que permetre que esclatés una guerra entre germans". Però els nostres pares constituents tampoc van incloure aquest dret. No importa, diu Grant. El dret a la revolució és inherent a tot poble. Això sí, porta responsabilitats: "Qualsevol poble, o part d'un poble, que acudeix a aquest remei posa en joc les seves vides, les seves propietats, i qualsevol dret a demanar protecció". Això, traduït al nostre segle, sembla suggerir que, en l'aventura de la independència, no cal comptar amb suports externs efectius que vagin més enllà de les simpaties personals de molts.
Ramón Jáuregui acaba de proposar un procés de canvi que situa la consulta en el marc d'una nova Constitució i, per tant, posterior a ella. Aquest procés pot semblar o innecessàriament laboriós o condemnat al fracàs. Té, al meu entendre, dues grans virtuts: la de ser conforme, no només a la llei, sinó també al sentit comú, o, almenys, al sentir de més d'un ("molts" és una apreciació que ha estat massa vegades objecte d'apropiació indeguda), i la de respondre, en la seva complexitat, a la naturalesa mateixa d'un procés que no pot ser senzill. Està bé que uns aspirin a la independència, sempre que intentin presentar-ne no només els avantatges sinó també els riscos; altres podem dedicar-nos a la tasca -la veritat, bastant més difícil- de convèncer la resta d'Espanya que val la pena fer un esforç per preservar no una pretesa sacrosanta unitat, sinó una convivència agradable i fructífera.