El risc de la intolerància
“Matar un home no és defensar una doctrina, sinó matar un home. Quan els ginebrins maten Servet (el 1553) no defensaven una doctrina, mataven un home. No es fa professió de la pròpia fe cremant un home, sinó deixant-se cremar un mateix per la pròpia fe”.
L’opositor de Calví, fundador del puritanisme que modela socialment i políticament Suïssa, Holanda, Escòcia, Anglaterra i els EUA a partir del segle XVI, és Castellio, professor de la Universitat de Basilea. Castellio representa la tolerància enfront de la intransigència de Calví. Escriu aquesta denúncia quan Miquel Servet és condemnat a morir cremat com un heretge, més per demostrar el poder de l’Església que per la negativa de Servet a acceptar el dogma de la santíssima trinitat, en el qual deia no creure. Servet és un home de fe i mor a la foguera invocant el nom de Crist. Amb la seva passió pel poder absolut, l’Església de Calví no tolera la discrepància i vol demostrar-ho.
“Els homes estan tan convençuts de la seva opinió o de la falsa certesa que tenen de la seva opinió, que orgullosament menyspreen a tots els altres”. A partir d’aquí neix la intransigència, la persecució, el menyspreu pels que no pensen igual.
Calví, predicador i home d’església, seguidor de la doctrina protestant, defensa inicialment la lliure interpretació de la Bíblia -és la base del trencament del protestantisme amb l’ortodòxia catòlica- i escriu: “És un delicte matar heretges. Manar que se’ls elimini significa negar qualsevol principi d’autoritat”. Però quan aconsegueix el poder reclama, com va fer Moisès, que s’exterminin els “falsos creients” amb el foc i l’espasa. És una antinòmia en la doctrina protestant que posa en evidència Castellio: “[...] ¿Com, en nom de Déu, vol Calví aplicar aquesta llei? ¿No hauria de destruir pobles i ciutats i declarar la guerra als estats que considera heretges? [...] La segregació de l’incrèdul en el si de l’Església significa que se l’ha d’expulsar de la comunitat cristiana, però no matar-lo. Enlloc es postula aquesta intolerància als Evangelis”. El conflicte descrit per Stefan Zweig entre Calví, que és l’autoritat màxima a Ginebra perquè des de l’Església arriba a controlar el poder civil, i Castellio, que no és més que un erudit i professor, representa un desequilibri de forces absolut i dona un valor d’exemplaritat al conflicte per la valentia de Castellio. Qui s’oposa a l’autoritat establerta arrisca la seva pròpia vida. Castellio mor dies abans de ser jutjat i amb tota seguretat de ser condemnat per defensar la llibertat de pensament i consciència.
El puritanisme busca anul·lar la consciència personal en nom d’un bé superior, de la fe i del compliment de les Sagrades Escriptures. Aquesta religió, que condemna l’acció personal i la supedita a una autoritat superior, si s’hagués estès arreu hauria dificultat durant segles el desenvolupament de l’art i la cultura, del pensament lliure i de la filosofia. Però allà on arrela estableix una consciència del deure que s’estén a tota la societat i enforteix l’economia basada en el mercat perquè el compliment de l’obligació, de la paraula donada, esdevé una norma religiosament i socialment indefugible. La predictibilitat és un atribut clau per al desenvolupament dels negocis, promou l’intercanvi comercial i enforteix el mercat. Tot excés té una contrapartida i el dany que el fanatisme calvinista fa a la societat és en part compensat per l’ordre i sentit del deure, que esdevenen valors que modelen la consciència social. El rebuig del luxe, dels plaers personals, i l’austeritat que defineixen el puritanisme són a l’origen del rebuig i de la condemna pública de la corrupció. Els pecats no es perdonen per la penitència com passa amb la fe catòlica, sinó que suposen un estigma permanent i, per tant, es tornen molt més transcendents i greus. Transgredir la llei en el puritanisme és més greu que en el catolicisme.
El fet que el puritanisme sigui una doctrina minoritària a Anglaterra i a Escòcia, majoritàriament anglicanes, porta a l’expansió del liberalisme basat en els tres principis clàssics de llibertat de culte i opinió, propietat privada i autoritat suprema del Parlament. El fet que el puritanisme sigui minoritari transforma la seva inherent intransigència i absolutisme -quan és majoritari-, i això el torna respectuós socialment i liberalment en la conducta, sense perdre els seus inherents atributs de rectitud, transparència, compromís i austeritat. Li passa el que passa a totes les filosofies transcendents. Poden ser útils, si són minoritàries; i nocives, si són majoritàries. La convergència i coincidència de disposar de la majoria en el govern afegida a la seva transcendència -la veritat que transmeten no és qüestionable- porta indefectiblement a la intransigència. Han passat els anys però aquestes actituds i pràctiques, sense el dramatisme del passat, continuen vigents.