Cal una nova llei audiovisual a Catalunya adaptada a la realitat digital

Catalunya va ser capdavantera quan va aprovar la llei de la comunicació audiovisual l’any 2005. Els legisladors catalans ens van dotar d’una normativa pròpia que posava ordre i actualitzava un conjunt de normatives diverses sobre la ràdio i la televisió. Amb aquesta llei marc ens vam avançar a la normativa estatal, de l’any 2010, i vam poder donar resposta immediata als reptes i les necessitats del sector audiovisual.

Avui aquest sector necessita adaptar-se de nou, en aquesta ocasió a causa de la revolució que ha suposat internet. El Parlament Europeu, conscient d’aquesta necessitat, va iniciar el 2016 un procés de revisió de la directiva de serveis de comunicació audiovisual. El procés es va cloure a finals de l’any passat i el 19 de desembre la directiva va entrar en vigor.

Ara se’ns presenta l’oportunitat de continuar sent pioners actualitzant la normativa audiovisual catalana d'acord amb els canvis que estableix la directiva. Quins són aquests canvis? D’entrada, el més destacable és l’ampliació de l’àmbit d’aplicació de la directiva a les plataformes de distribució de vídeos (com ara YouTube), així com a les xarxes socials (com ara Facebook), per bé que, en aquest darrer cas, només quan l’audiovisual constitueixi una funcionalitat essencial del servei.

La directiva també millora la protecció dels menors d’edat i altres grups de risc davant els continguts perjudicials en línia. També reforça la protecció en relació amb els continguts que incitin a la violència i a cometre actes terroristes, així com els que fomentin el discurs d’odi.

Així mateix, la directiva pretén potenciar la promoció de la diversitat cultural europea, amb l’obligació que els serveis audiovisuals sota demanda ofereixin el 30% d’obres audiovisuals europees en el seu catàleg i en garanteixin la prominència.

Pel que fa a les comunicacions comercials, la directiva ofereix més flexibilitat a les empreses de radiodifusió. Així mateix, reforça la independència dels reguladors audiovisuals establint un seguit de previsions perquè aquests organismes es desvinculin funcionalment dels governs.

Totes aquestes mesures són bones i apunten en la direcció correcta. El sector les necessita i la ciutadania també, perquè es pot constatar que hi ha una demanda generalitzada de regular la selva en què de vegades sembla que s’ha convertit internet. Calen respostes i cal una regulació ponderada, però eficaç, dels continguts audiovisuals que es distribueixen per la xarxa. Cal, un cop més, que Catalunya continuï sent capdavantera a l’hora de dotar-se d’una normativa moderna que respongui als reptes i les necessitats de la societat.

Per aquest motiu, considero urgent que els legisladors catalans actualitzin, com més aviat millor, la llei del 2005 i l’adaptin a les noves necessitats del món digital. En concret, proposo que la llei audiovisual catalana inclogui, seguint el model europeu, les plataformes de distribució de vídeos i les xarxes socials.

De l’experiència adquirides des que fa tres anys vam iniciar les primeres actuacions del CAC sobre continguts de risc a internet, n’hem aprés que, tal com diu la directiva, cal garantir la identificació i la rendició de comptes d’aquests actors, que sovint són massa llunyans.

Així doncs, caldria que l’actualització de la llei catalana inclogués mesures per protegir els menors de edat i establís mecanismes contra el discurs d’odi i contra la desinformació en línia.

També convindria garantir l’oferta del 30% de producció europea en els catàlegs dels serveis audiovisuals sota demanda i garantir-ne la prominència, en especial pel que fa als continguts en català.

Finalment, caldria adaptar les missions del servei públic al nou entorn audiovisual, revisar la normativa aplicable a la publicitat i impulsar l’educació en comunicació audiovisual.

Tenim, doncs, una oportunitat perquè Catalunya se situï al capdavant de la revolució digital per donar seguretat al sector i protecció a la ciutadania. Convindria no deixar escapar aquest tren.