Dibuixos animats

Roser Capdevila: "Vaig deixar de dibuixar i tot el que escrivia era trist"

La mare de 'Les tres bessones' es llança a l'aventura de fer reviure la sèrie a la televisió

Roser Capdevila a l'estudi de casa seva
i Núria Juanico Llumà
23/10/2020
8 min

BarcelonaA casa de la Roser Capdevila (Barcelona, 1939) hi ha una prestatgeria alta i estreta que guarda 52 llibretes de tapa dura. La número 53 reposa sobre la taula del seu estudi, oberta i amb dos fulls en blanc. La il·lustradora, coneguda sobretot per Les tres bessones, l'agafa i fa ballar algunes pàgines enrere. Fugaçment treuen el cap fotografies familiars, retalls de l'ARA, escrits en la seva peculiar lletra lligada i moltíssims dibuixos que, per a nombroses generacions, són una connexió directa amb la infantesa. "És el meu diari, cada dia escric i dibuixo alguna cosa", explica Capdevila, mentre per davant dels ulls passegen Donald Trump amb l'ombra del dimoni, Quim Torra abatut sortint de la Generalitat i la història de Sant Onofre. "Si no m'ha passat massa res durant el dia, comento les notícies", afegeix Capdevila abans d'aturar-se a l'última entrada, la del 12 d'octubre. A la pàgina de la dreta, un general enrabiat estira la cabra de la legió, i a la de l'esquerra, una dona reposa en un sofà amb una lletera al cap. "Aquesta soc jo -assenyala Capdevila, amb un somriure murri-. Quan estic de mala llet em dibuixo amb una lletera".

Més enllà dels pensaments i les anècdotes que atresoren, les llibretes són un símbol lluminós del present d'una de les il·lustradores més importants de Catalunya. Capdevila va començar els diaris dues dècades enrere, però fa tres anys va deixar de dibuixar perquè no s'hi veu bé. Ara hi ha tornat carregada d'entusiasme i d'il·lusió. I no només això: també s'ha llançat a l'aventura de crear una nova sèrie de Les tres bessones amb Brutal Media, que busca socis per tirar-la endavant.

L'últim capítol de Les tres bessones

La gent de la productora Brutal Media volia continuar Les tres bessones i ens van venir a trobar. Van contactar amb les meves filles, després els vaig conèixer jo. No sé què en sortirà, d’això, però de moment hem rebut molta comprensió per part d'ells. Jo exigiré molt, i les meves filles també. No volem que se'ns escapi de les mans. Tot plegat està a les beceroles, encara. Ara ha sortit la nota de premsa, però hi ha alguns errors. Em va saber molt greu que a alguns llocs es digués que les nenes seran adolescents. Això no és veritat, les nenes seran iguals. Els dibuixos animats no tenen edat. Fixa't, per exemple, en la Mafalda, el Tintín, l'Ànec Donald. Sempre són iguals.

Però sí que canviarà una mica la imatge de Les tres bessones

Els dibuixos animats són dibuixos molt manipulats. Amb les bessones vam fer 104 episodis de mitja hora. En aquell moment era la sèrie més llarga produïda a Europa. Els dibuixos els van tocar molts animadors. No només a Cromosoma, que en algun moment érem 200, sinó que hi havia estudis a la Xina, a Romania, a Lisboa, a Cuba, a Madrid. Costava molt de corregir, encara que una vegada animat els visionàvem. Malgrat tot, les nenes es van anar fent baixetes, curtes de cames, petites. Ara el que hem fet és estirar-les una mica, però no us fieu del dibuix que ha sortit perquè allà es veuen massa primes, semblen anorèxiques, i aquest és un tema que s’ha de controlar molt. Ara estem refent els models de tots els personatges que sortiran a la sèrie.

Quin paper jugarà vostè en tot plegat?

Directora artística. Mira que bé, quin nom!! [Riu]. Supervisaré els dibuixos. Puc dir que encara hi veig prou com per veure si alguna cosa m'agrada o no. Això és important. Les bessones tenen una riquesa molt gran d'històries, i cadascuna requereix uns fons diferents. Sempre hem mirat de respectar molt l'entorn de cada història. Romeu i Julieta a Itàlia, Amadeus a Viena, Gaudí a Barcelona…

Una de les particularitats de la sèrie és el lligam amb els contes clàssics a partir de la Bruixa Avorrida, que a cada capítol envia les bessones a una història diferent. Els estem perdent?

Els contes clàssics no es perden. Han sobreviscut a través de la història de la humanitat. Eren rondalles que s'explicaven als mercats, a les fires dels pobles de tot el món. Els rondallaires anaven explicant les històries, i de cadascuna n'hi ha moltes versions. Eren molt moralistes i molt masclistes. Ara dius, mare meva! Però després Andersen, Perrault, van agafar i les van escriure. Són els que han deixat les històries escrites.

A Les tres bessones

Sí, però, per exemple, jo creia que el Patufet era una història d'aquí. Em van convidar al Japó, a visitar escoles, i vaig pensar: "Què faré jo amb els nens japonesos?" Vaig comprar barretines a El Corte Inglés i els hi vaig explicar el conte del Patufet. Allà tenen una sensibilitat musical increïble. La mestra de seguida es va posar a tocar el Patim, patam, patum al piano. I després em diu: "Escolta, aquest conte nosaltres també el tenim". L'única diferència és que el Patufet porta la barretina lila. Però se’l menja el bou, el pare i la mare el criden… Tot igual. Vaig veure com aquests contes han arribat a tot arreu.

La sèrie és força fidel als contes, però alguna vegada vau canviar-los per no creuar certes línies vermelles. Penso en el final de Romeu i Julieta

El Romeu i la Julieta no es morien, s'adormien. La base de Les tres bessones és que els nens es diverteixin d'una manera sana. I si queda algun efecte pedagògic millor, que quan siguin grans diguin: “Romeu i Julieta! I tant! Me'n recordo”. Però a un nen no se li pot dir que un conte acaba amb dos morts.

Fer una nova sèrie ara és possible perquè el 2017 va recuperar els drets de Les tres bessones

No volia anar a judici, però les meves filles em van dir que no podia ser. Jo a l'empresa no era ni accionista ni res, només una creativa que feia els dibuixos. Aleshores ho vam tirar endavant. Vaig passar-ho molt malament, però al final sort que ho vam fer. Així va quedar clar que jo no era la sòcia de l'empresa i ara tinc els drets.

La sèrie i els llibres es van exportar arreu del món. ¿Això ha convertit Les tres bessones

Sempre he fet que des de casa de les bessones es veiés el Tibidabo, a vegades la Sagrada Família. Quan hi ha una vista de la ciutat endevines que és Barcelona. Si van per la muntanya es veu Montserrat al fons, o la torre de Collserola. Recordo un editor que em va dir: "Quan facis contes per a nens, fes una caseta però que no es vegi que és una masia amb una pellissa al costat. Fes una granja més aviat centreeuropea". No li vaig fer cas. Vaig fer masies amb mosques, amb tot el que toca. I els llibres els van comprar fins i tot al Canadà. A Toronto, l’editor em va dir que precisament li agradava l'ambient mediterrani. Els nens han de saber la varietat que hi ha al món. No es pot fer tot centreeuropeu. Cal situar cada història al lloc concret on passa. I has de sentir-te a prop del que és teu.

'Les tres bessones' es van emetre en l'època d'or del Club Super3. Com veu ara el panorama televisiu?

Totes les televisions han baixat molt, a tot el món. Ara l'important són les plataformes i les xarxes. Ho veig amb els meus nets: la televisió no la miren gens. Tot el dia van amb les seves tauletes i els seus mòbils. Tenen les seves sèries, els contactes amb els amics, juguen amb el telèfon. Els pares són els que han de controlar una mica el que donen als seus nens. Han de saber escollir.

Roser Capdevila a casa seva

Què miren els seus nets a la televisió?

El gran té 25 anys i l’altre en té 21. Tot ho miren en anglès, res en català. A casa parlen en català, però a l’hora de la veritat es comuniquen en anglès. És curiós, això. Una mica hem estat nosaltres que els hem portat cap aquí. Ho hem fet tot per enviar-los a Anglaterra a l'estiu, que fessin cursets d'anglès, coses així. Com ells, quasi totes les famílies.

Com definiria la situació actual del català?

Considero que estem bé, jo he publicat més de 400 llibres en català. A partir d'aquí s'han publicat després a molts llocs del món, però sempre s'han fet primer en català. Fins i tot amb els textos dels meus llibres japonesos, que jo escrivia en català, els editors anaven al departament de català de la Universitat de Tòquio i allà els hi traduïen al japonès. He lluitat molt pel català.

Al juny hi va haver una mica de rebombori arran d'unes declaracions de l'exconsellera Mariàngela Vilallonga

Miro molt poc la televisió. L’altre dia vaig mirar això del Merlí. Hi surt una catedràtica que parla en castellà. Ho trobo bé, perquè la nostra societat és així. Hi ha professors castellans. Hi ha alumnes que venen de Salamanca i parlen en castellà. No vulguem fer-ho tot en català, perquè no és la nostra realitat quotidiana. Avui ve a dinar un amic que es diu Felipe i és andalús. Cada dimecres ve a casa. No hi ha manera que digui una paraula en català, però no perquè no vulgui. Ell va a les manifestacions del Procés, em truca i em pregunta: “De qué color me tengo que poner la camiseta?”. Fa 60 anys que és aquí, però no pot parlar en català. Ho intenta, però és que no se l'entén. Costa molt de jutjar la gent només pel fet de parlar en castellà. Tinc una veïna, la Milagros, que és encantadora, la persona més servicial de l'escala, ajuda a tothom. De tant en tant parla en català, però malament, i se li escapa parlar en castellà. I jo li dic: "Tranquil·la, Milagros, que jo l’entenc". No podem ser tan nyec-nyec, tan intransigents. Ho trobo tancat i no m'agrada.

Com veu el país?

Fatal, fatal, fatal. Mira això que està passant a Madrid amb l'Ayuso. Aquesta dona què s’ha cregut, és una descarada. Juguen amb les vides i els és igual.

¿Està desencantada amb la política?

Molt, i aquí Catalunya, amb els nostres, també. M'han decebut molt. Només vull que surtin els presos i ja està, que no m'atabalin més. Aquests últims anys han estat tremendos. Entre una cosa i l'altra, i ara només faltava la pandèmia. Quins anys, mare meva.

I el futur?

Em preocupa molt pels nets i per les filles. La seva generació, la vostra, sou els que heu d'aixecar el món, que està rodolant avall. Quan sento que hi ha noves mesures i prohibicions per la pandèmia penso: "Mare meva, però què és això? Que difícil tot".

De moment té feina els propers mesos, amb una sèrie per supervisar.

A la meva edat no penso cansar-me. Jo amb els meus concerts i amb els meus diaris ja aniria fent. Però a vegades penso: "Mira, també està bé". És afegir alguna cosa més positiva a la meva vida, a la meva vellesa. Encara serveixo per a alguna cosa. Ara vaig cada setmana a l’Hospital Clínic, m’estan portant la vista molt bé. Em punxen l'ull i em fan de tot, perquè vaig fer un trombo, tinc glaucoma, la retina seca, cataractes. I només hi veig amb el dolent. Ho vull aprofitar mentre m'hi vegi una mica.

Ha estat tres anys sense dibuixar per culpa de la vista. Ara hi ha tornat.

Sí, vaig deixar de dibuixar i tot el que escrivia era trist. Feia una lletra horrorosa, era molt avorrit. Ara estic contenta d'haver-hi tornat.

Com li agradaria que es recordessin Les tres bessones

Com les recorda tota la gent que em trobo pel carrer i que no conec. Amb aquesta il·lusió amb què ells recorden quan les miraven, de petits. O com aquells que em diuen que es van entusiasmar per l'arquitectura amb l'episodi de Gaudí, i que ara són arquitectes, per exemple. Em va escriure una noia d'Alcalá de Henares explicant-me que havia estudiat belles arts arran d'haver vist l'episodi de Velázquez. I després hi ha pares que ara les fan veure als seus fills. Això és el que a mi em satisfà. Que vagi corrent.

stats