Com ens salvem a nosaltres mateixos

Les grans corporacions creuen finalment que les vides dels negres importen. O almenys entenen que han de fer veure que creuen que les vides dels negres importen. De Microsoft i Peloton a la NFL –la mateixa lliga els equips de la qual van evitar fitxar Colin Kaepernick després de la seva protesta pacífica– han fet públics missatges meticulosament elaborats en què afirmen que estan compromesos amb la diversitat i la inclusió, que fan costat solidàriament als seus treballadors negres. Pots preguntar-li a Alexa, l'assistent virtual d'Amazon, si les vides dels negres importen, i et respondrà: “Les vides dels negres importen. Crec en la igualtat racial”.

Aquests missatges són curiosos. Hi ha hagut diversos incidents de brutalitat policial en els últims anys i, si mirem enrere, la resposta de l'Amèrica empresarial no té res a veure amb això. Aquesta vegada, per alguna raó, sembla que els executius han decidit que les seves marques tindran més suport si es comprometen en una elaborada acció d'aliances.

Diverses empreses estan fent importants contribucions financeres i altres gestos. YouTube ha creat un fons de 100 milions per a creadors negres. Walmart i la seva fundació han dit que es gastaran 100 milions en la creació d'un centre d'equitat racial. Diverses empreses, Apple, Coca-Cola i el City National Bank inclosos, han fet donacions a l'Equal Justice Initiative. Amazon no permetrà que els departaments de policia facin servir el seu software Rekognition durant un any. Cops i Live PD han estat cancel·lats per les seves cadenes. I, després de més de quinze anys, The bachelor, de l'ABC, tindrà finalment un solter negre, Matt James.

Un munt de coses que eren suposadament impossibles han esdevingut de cop prioritats. És un moment agredolç perquè sempre hem sabut que el canvi era possible. El món simplement no volia fer la feina.

Cada vegada que hi ha un incident racista horrible, em pregunto si les coses aquest cop seran diferents. Durant un breu temps la gent diu el correcte. Lamenten el racisme. Ploren la persona negra que ha mort a mans d'agents de policia descontrolats o vigilants blancs. Juren que seran part del canvi necessari. Pregunten, seriosament, què poden fer per generar aquest canvi. I tornen a les seves vides. L'entusiasme públic per abordar la brutalitat policial ha d'esperar fins que una altra vidra negra es perd prematurament per culpa del racisme.

Vull que aquesta vegada sigui diferent. Necessito que aquesta vegada sigui diferent. Mai no hi ha hagut tant suport públic per lluitar contra el racisme sistèmic i reimaginar els cossos policials. La comissió del Departament de Policia de Los Angeles va mantenir recentment una trobada pública virtual en què centenars de ciutadans van parlar –primer durant dos minuts, després un minut i finalment 30 segons, mentre la comissió intentava admetre tothom–. Va durar hores.

Va ser catàrtic veure com moltes persones es prenien el seu temps al micròfon per renyar el Departament de Policia per les seves tàctiques racistes contra els manifestants, els seus pressupostos inflats pagats pels contribuents, les seves tàctiques militaritzades i la seva incompetència general. La gent estava legítimament enfadada i demanava més dels funcionaris. Durant les sessions –a les quals va assistir el cap de la policia, Michel Moore– els comissionats semblaven ara avorrits, indiferents, ara frustrats. No hi va haver cap gest per reconèixer la frustració pública. No es van comportar com a persones que desitgen repensar com han de fer la seva feina.

Si m'haguessin preguntat, abans de l'assassinat de George Floyd, si crec en l'abolició de la policia, hauria dit que la reforma és desesperadament necessària, però que l'abolició era passar-se de rosca. Em faltava imaginació. No podia visualitzar un món on no necessitàvem cossos policials, així com estan configurats avui dia. Estic avergonyida. Ara sé que no necessitem una reforma. Necessitem alguna cosa molt més radical. El sistema actual no funciona. Fins i tot durant les protestes contra el sistema actual, els agents de policia s'han comportat majoritàriament com sempre ho fan, amb la força bruta i una aparent indiferència cap a la seguretat dels manifestants. Creuen que són moralment superiors. Cremem-ho tot i construïm alguna cosa nova de les cendres.

Vull que aquesta vegada sigui diferent i hi ha moments en què penso que podria ser-ho. Mentre no crec que les omnipresents declaracions empresarials sobre la diversitat siguin sinceres, és almenys bo de veure com aquestes empreses estan al cas que alguna cosa ha de canviar. Però aleshores mires qui dirigeix aquestes empreses. Mires les seves juntes directives. Mires la composició demogràfica de la seva mà d'obra. Força sovint, els manca qualsevol diversitat real. No tenen executius negres. Els seus treballadors negres viuen en la misèria.

Després d'algunes d'aquestes declaracions empresarials, els treballadors s'hi han tornat. Han descrit llocs de treball “tòxics”, companys de feina abusius, fundadors racistes, fanatisme descontrolat, salaris desiguals i moltes coses més. Sabem que el racisme és un càncer virulent, però cada vegada veiem més clar que hem menystingut greument la magnitud de la podridura.

Bocs expiatoris han presentat cartes de dimissió. S'han disculpat pels ambients de treball perjudicials que han creat i alimentat. Però en la gran majoria dels casos, els infractors seran segurament rellevats per gent que repetirà els patrons tòxics. Continuaran gaudint de la seva riquesa sense ser forçats a reconèixer de debò la seva ideologia racista.

Alguna cosa sobre aquest moment sembla diferent, però no estic segura que ningú sàpiga com avançar per erradicar el racisme de manera efectiva d'una vegada per totes. No estic segura que la gent que més necessita actuar per fer aquesta feina difícil tingui cap incentiu per al canvi.

Queda clar que ningú no vindrà a salvar-nos, però podem i podrem salvar-nos. Ho farem protestant incansablement i recordant que la ràbia que atia les protestes està del tot justificada. Ho farem tirant a terra les estàtues dels soldats confederats, capitans de vaixells esclavistes, colonitzadors i tothom que va tenir tenir algun protagonisme en el patiment de negres i indígenes.

Ens salvarem fent responsables la gent i les empreses per com valoren les vides dels negres quan estan fora del focus de l'opinió pública. Hi ha d'haver alguna cosa més que declaracions elaborades sobre la igualtat. Ens hem de desafiar. Hem de considerar idees que prèviament semblaven impossibles. Hem d'assumir riscos i fer-nos sentir incòmodes. Hem de continuar parlant sobre com totes les vies del racisme influeixen en les nostres vides.

Som al precipici del canvi. L'opinió pública està, per fi, canviant. Però, fins i tot amb la força de la indignació pública, hi ha avisos cristal·lins sobre a què ens enfrontem. L'informe de l'incident sobre l'assassinat de Breonna Taylor per agents de policia de Louisville estava gairebé en blanc quan es va fer públic, gairebé tres mesos després de la seva mort. Un dels oficials involucrats ha estat acomiadat però cap d'ells ha estat acusat d'un crim, més de tres mesos després de la mort de Taylor. La farsa de l'informe policial era un missatge mordaç: els oficials de policia poden sortir-se amb la seva matant gent i el poble no pot fer-hi gran cosa.

Si el canvi està en efecte venint, encara no hem vist la seva forma –i l'enemic al qual ens enfrontem és desmesuradament poderós–. Entendre aquesta veritat i persistir tot i això és com ens salvarem.

Traducció: Andreu Gomila

Copyright The New York Times