Rubalcaba reivindica la seva transició
MadridAlfredo Pérez Rubalcaba se'n va. Aquest dissabte ha pronunciat el seu últim discurs com a secretari general del PSOE. Quaranta anys de militància en què ha fet gairebé tots els papers de l'auca fins que, a principis del 2012, va agafar el timó de la nau després de perdre les eleccions espanyoles. Va assumir les regnes de la formació després de protagonitzar una derrota històrica als comicis del 2011 i les deixa després de la sorollosa patacada de les eleccions europees. D'autocrítica aquest dissabte, però, ben poca.
Estava emocionat. Alguna llàgrima, boca seca, lleuger tremolor a les mans. Ell mateix ha avisat al principi que els comiats no són mai fàcils i no volia caure en una mena de testament de la seva gestió. Gat vell de la política, hàbil com pocs, era una manera de suggerir als assistents al congrés extraordinari del partit que avui no era dia per retrets ni d'esmenar la feina feta. Feia seva aquella màxima de Mariano Rajoy (amb qui ha acabat tenint certa complicitat personal, generacional) segons la qual sempre hi ha molts candidats disposats a fer crítica, no cal alimentar-los des de la bancada pròpia.
La quinta del Buitre
El "professor que ha fet de polític", com ell mateix s'ha definit, ha optat per dir adéu a la primera fila socialista reivindicant-se com el pare del projecte polític que hereta Pedro Sánchez. Ha volgut deixar clar que el pas efímer pel despatx principal de Ferraz -empès aquell 2012 per la vella guàrdia felipista, mobilitzada per frenar Carme Chacón- ha servit per posar els fonaments del futur. Que quan la sort torni a somriure al centreesquerra algú es recordi d'ell, refugiat a partir d'ara a la universitat
Fidel a la idea que els grans vaixells han de girar poc a poc perquè sinó poden bolcar, el fins ara secretari general ha reclamat la seva feina a l'hora de repintar el partit sense moure's dels principis fundacionals. Fent servir els colors de sempre que va aprendre dels seus mestres. Una llarga trajectòria que ha personificat en Maravall, González, Almunia i Rodríguez Zapatero. El "dream team", ha dit. Però, cor madridista, ha rectificat: "La quinta del Buitre". Una línia de continuïtat que enllaça ara amb Sánchez, a qui ha ofert tota la lleialtat malgrat que no era el seu candidat.
Rubalcaba no perd mai, com va recordar José Bono fa uns anys. Quan es va imposar Zapatero al 35è congrés, el fins ara líder socialista va saber saltar de costat, tot i haver donat suport a l'exministre de Defensa. Ara, tot i que hauria preferit deixar la formació a Eduardo Madina, ha girat full ràpidament i ha optat per reclamar la paternitat del procés per elegir el secretari general, obert per primera vegada a tota la militància. Quan això sigui una pràctica habitual ningú li podrà prendre el segell d'autenticitat.
La llista de la feina feta ha estat llarga. Entre d'altres hi ha escrit la Declaració de Granada (la proposta de reforma federal sense dret a decidir), les llistes cremallera o el final d'ETA.
L'herència que assumeixen ara els joves
Era un adéu, sí, però amb ressonàncies de futur: aires d'avís als joves dirigents perquè siguin conscients de quina responsabilitat assumeixen. Projecte, partit principis, ha insistit. "Som l'únic partit que no ha d'amagar el què pensa ni prometre el que no farà per guanyar", ha alertat. Abans, el primer ministre italià Matteo Renzi -cara visible del liberal-progressisme europeu- havia saludat el plenari i havia allargat la mà al socialisme espanyol que ara s'estrena.
Les paraules de Rubalcaba, sense autocrítica per haver portat la formació als seus nivells més baixos, han estat una crida a la memòria, al pes de la tradició. A posar-se al dia però sense deixar de ser qui són, si volen tornar a la Moncloa. A allunyar-se de l'ombra de Podem.
I les parets mestres d'aquest canvi pausat, ha recordat, les ha posades ell. En la transició que li ha tocat liderar.