Rubert de Ventós, la Xita i tots els amics
BarcelonaEl filòsof Xavier Rubert de Ventós no va poder sortir ahir d’ell mateix, de les idees rebudes i els propis prejudicis, el seu habitual mètode per ser i pensar el món. Ahir li va tocar deixar als altres que entressin dins seu, dins la seva obra, la seva vida: 80 anys de vida que filòsofs, amics i familiars van celebrar a l’Ateneu Barcelonès en un acte d’homenatge amenitzat per talls de les confessions de Rubert a El convidat d’Albert Om. El filòsof amb més estil, el pensador estètic, el seductor intel·ligent i generós es va haver de deixar penetrar per la mirada dels altres, inclosa la de la seva filla Xita Rubert, llicenciada en filosofia, via un vídeo enregistrat: “L’estil és el que més m’interessa d’ell”, va dir sobre la seva obra després de recordar que de petita no la volia fer pensar i li explicava contes i mites grecs. I, en lloc d’insistir-li que es conegués a si mateixa, li deia que intentés comprendre els altres. Sortint de si mateixa, esclar.
També Norbert Bilbeny, catedràtic d’ètica de la UB, va recordar el Rubert de Ventós pare que, dormint amb els fills agafats de la mà, confirmava que “el sentit més humà és el del tacte”. Perquè en Rubert les idees sempre han nascut de les sensacions i els sentiments, de la vivència. És d’això que anava ja la seva Teoria de la sensibilitat publicada fa 50 anys, va recordar Bilbeny. Un mètode molt personal que al llarg dels anys, a través de milers de pàgines -i de la paraula dita-, ha aconseguit seduir i sacsejar molts lectors, entre ells una altra catedràtica d’ètica, Victòria Camps: “La seva originalitat i singularitat ha estat partir de la cosa concreta, parlar sobre si mateix, de manera parcial i esbiaixada i no per convèncer ni imposar res, sinó per entendre’s amb els altres”. I així, segons Camps, com qui no vol la cosa, s’ha carregat tota la filosofia moral d’Aristòtil fins a Kant. I també així, sent ell i alhora sortint d’ell, ha creat una obra filosòfica “d’un altíssim nivell literari: és un grandíssim filòsof perquè és un grandíssim escriptor, i no al revés”, va sentenciar Oriol Ponsatí-Murlà, director de la Institució de les Lletres.
El mestratge dels Aranguren i Valverde, la influència de Calsamiglia i Jordi Maragall, els anys de l’Escola de Filosofia de Barcelona amb Eugenio Trías i la resta (Antoni Vicens va explicar intimitats de la gènesi d’aquella aventura), el periple universitari nord-americà, la càtedra Barcelona-Nova York, el seu pas per la política (al Congrés i al Parlament Europeu) o per l’Escola d’Arquitectura, i la seva empremta al Premi Internacional Catalunya també van ser evocats en un acte emotiu, en una sala Bohigas -l’arquitecte que li dona nom, amic de Rubert, també hi era present- que va quedar petita. Josep Maria Terricabras, en nom de la Càtedra Ferrater Mora, va cloure la nit declarant l’admiració col·lectiva a la seva “intel·ligència aguda, suggerent i benhumorada”.
