Rússia, una amfitriona amb el cap ben alt

PeriodistaTot i ser una de les seleccions que arribava més mal preparada, el paper que ha fet Rússia al seu Mundial no està gens malament. Ha arribat fins a quarts de final i n’ha quedat fora a la tanda de penals. Res de golejades en contra ni d’escàndols arbitrals. El país, sovint envoltat de polèmica -tant política com esportiva-, ha sabut treure bona nota tant en l’organització com en l’aspecte estrictament futbolístic.

A Rússia, entre els aficionats hi havia un cert temor respecte al recorregut de la selecció al torneig. La fase de preparació, en què només van jugar amistosos -ja estaven classificats com a amfitrions-, va deixar molts dubtes. Pors que es van esvair amb la golejada contra l’Aràbia Saudita (5-0) en el primer partit, i la victòria de després contra Egipte (3-1). Només l’Uruguai, a l’última jornada de la fase de grups, va aconseguir derrotar-la. Perquè, dels cinc partits, els russos només n’han perdut un, justament aquell. Als vuitens de final van donar la sorpresa empatant contra Espanya i passant ronda als penals. En canvi, contra Croàcia, malgrat la rauxa i l’esperit de no rendir-se mai, els xuts des dels onze metres els van girar l’esquena.

No es podrà dir, per tant, que els russos han sigut els pitjors amfitrions d’un Mundial. És difícil establir un rànquing que generi unanimitat, però és gairebé segur que Espanya 1982 seria al podi del deshonor: una única victòria espanyola a la primera fase contra Iugoslàvia en un grup en què els amfitrions es van estimbar contra les superpotències d’Hondures (1-1) i d’Irlanda del Nord (1-0). Eren èpoques en què no hi havia VAR, però sí bar. I recuperant VHS antics tot fa sospitar que aquells àrbitres van marxar del Mundial del Naranjito tips de paelles i sangria. A la segona fase, Anglaterra i l’Alemanya Federal van deixar clar qui tallava el bacallà.

Ara, si cal parlar d’escàndols arbitrals, Espanya també podria queixar-se del magnífic concert de xiulet que va patir el 2002 en aquells quarts de final contra Corea del Sud, en què l’egipci Al-Ghandour va anul·lar dos gols ben legals de Morientes i Baraja. Una selecció, la coreana, que als vuitens de final havia eliminat Itàlia -Itàlia!- amb un magnífic concert de xiulet de l’equatorià Byron Moreno. La broma local es va acabar a les semifinals contra Alemanya.

Igualment injusta va ser l’actuació dels col·legiats a la Copa del Món d’Anglaterra, del 1966. Concretament a la final, que es va resoldre amb un gol fantasma de Geoff Hurst -la pilota va tocar al travesser però no va creuar la línia-. Uns anys més tard, el linier rus que havia donat validesa al gol va reconèixer que no va veure si la pilota havia entrat o no. Molt digne...

Amb sidrals arbitrals al marge, organitzar un Mundial de futbol sempre s’ha presentat, per als amfitrions, com una bona oportunitat per arribar lluny en el torneig. Però l’estadística ho desmenteix una mica, perquè dels 21 Mundials disputats -comptant-hi el de Rússia-, només en sis el país que acollia el torneig va acabar guanyant (l’Uruguai el 1930, Itàlia el 1934, Anglaterra el 1966, Alemanya el 1974, l’Argentina el 1978 i França el 1998). Però també és cert que cinc de les vuit seleccions que han guanyat algun cop el Mundial es van estrenar precisament en el torneig que es va jugar a casa seva (l’Uruguai, Itàlia, Anglaterra, l’Argentina i França, en aquest ordre).