Ruta per la Sardenya del sud: platges, mines, castells, flamencs i necròpolis

E stem acostumats, quan parlem de l’illa de Sardenya, a centrar-nos en l’Alguer. I és normal que ho fem, ja que hi tenim la llengua en comú. Però seria un error pensar que Sardenya, una illa mediterrània per on han passat cultures molt diverses, es limita tan sols a l’Alguer. Som en una terra de cor muntanyós i platges verges, encara que en aquest reportatge ens centrarem en el sud de l’illa, on hi ha la capital, Càller, unes quantes necròpolis antigues, una costa abrupta i en part intocada, milers de flamencs i mines tancades que ens parlen d’una riquesa pretèrita.

Salines i flamencs

Càller es presenta d’entrada com si fos una ciutat repartida en diversos nivells, presidida per una imponent part vella encerclada d’una alta muralla. Si hi arribem per mar, ens reben per començar el port, la platja llarga de Poetto i un espai natural sorprenent format per salines, llacunes i aiguamolls que acullen una insospitada colònia de flamencs roses.

“Els flamencs estan identificats a partir del 1993”, comenta Vincenzo Tiana, president de l’Associació del Parc de Molentargius. “El parc es va crear el 1999 i té la particularitat que permet veure a la primavera uns vint mil flamencs niuant a prop de la ciutat. És increïble, perquè és com si poguéssim anar a l’Àfrica en autobús des de la ciutat de Càller”.

Durant segles, fins al 1984, les salines van ser una de les fonts de la riquesa de Càller. Hi treballaven convictes i la sal era transportada amb rucs i barques fins als vaixells. Era tanta l’activitat que al seu voltant va néixer la Ciutat de la Sal, assetjada durant anys per una malària que per sort ja fa anys que es va erradicar.

A la façana marítima de Càller hi trobem el barri de la Marina, amb elegants pòrtics que alberguen cafès tradicionals, cases senyorials i botigues de tota la vida. A partir d’aquí, la ciutat s’enfila per places agradables i carrerons estrets, com si tingués pressa per arribar al Castello, un recinte antic que compta amb el Palazzo Regio, la catedral i uns quants miradors privilegiats. Els carrers estrets, la roba estesa i una certa decadència fan pensar en Nàpols, però Càller és molt diferent. Això sí, s’hi menja igual de bé, com es pot comprovar al restaurant Su Tzilleri ’e su Doge, on fan una deliciosa cuina sarda.

La catedral i Bonaire

La catedral de Santa Maria, començada a construir pels pisans i consagrada el 1258, té elements del gòtic català, tot i que al segle XVII va ser restaurada i el 1930 s’hi va afegir una façana nova. La capella de la Santa Espina, coneguda com la dels Aragonesos, és una aportació catalana, però crida més l’atenció la cripta que guarda les restes de 174 màrtirs paleocristians, traslladats el 1618.

La catedral impressiona, però si hi ha una església que es lligui encara més amb la presència catalana a Càller, aquesta és la de Nostra Senyora de Bonaire, construïda prop d’on van desembarcar el 1323 les tropes catalanes de Jaume II d’Aragó quan van conquerir l’illa. Com a agraïment, van construir una església dalt d’un turó que va ser donada a l’orde de la Mercè, fundat a Barcelona per Sant Pere Nolasc el 1218.

Aquesta església s’associa a un fet prodigiós. El 25 de març del 1370 un vaixell que venia de Catalunya es va trobar amb una forta tempesta. Els mariners, espantats, van llançar al mar tota la càrrega. Uns dies després, les onades van arrossegar una gran caixa a la platja que hi ha sota el turó de Bonaire; a l’interior hi havia una imatge de la marededeu, amb el nen Jesús en un braç i un ciri encès en l’altre.

Quan els frares mercedaris van obrir la caixa i van trobar la imatge intacta, amb el ciri encara encès, la van portar a l’església, on encara avui es venera com a protectora dels mariners i patrona de Sardenya. A partir d’aquí, la devoció es va escampar a Sevilla i, posteriorment, a Sud-amèrica, on Pedro de Mendoza va fundar, a la ribera del Río de la Plata, la ciutat anomenada Buenos Aires en homenatge a la patrona dels mariners.

El cercle de Bonaire es tanca el 2013, quan el papa Francesc va visitar Càller, en el seu primer viatge pastoral, i es va aturar en aquesta església vinculada a la ciutat on va néixer, Buenos Aires.

Castells i gegants

A mesura que vas caminant per Càller t’adones que la capital de Sardenya és un palimpsest on se superposen elements aportats per fenicis, cartaginesos, romans, pisans, catalans... El castell el van fundar els pisans al segle XIII, però va ser reformat posteriorment per catalans, espanyols, savoians, piamontesos... Encara avui impressiona entrar en aquest barri per una de les grans portes de les muralles, com ara la de l’Elefant o la de Sant Pancraci.

Per fer una immersió en la part més antiga de Sardenya val la pena pujar fins al capdamunt de la ciutat, on hi ha el Museu Arqueològic. Allà criden l’atenció les estàtues gegants de pedra, descobertes el 1974, i unes precioses estatuetes de bronze procedents de l’edat nuràgica (segon mil·lenni aC).

Més enllà, a uns trenta quilòmetres de Càller, la ciutat de Pula ofereix bones platges i un interessant jaciment arqueològic, el de Nora. Les ruïnes d’aquesta antiga ciutat, fundada pels fenicis al segle VIII aC, estan situades al cap de Pula. Després de ser capital romana, va ser abandonada el segle VII per por de les incursions pirates.

Mineria

A part de la costa i de les platges, aquesta part de Sardenya és coneguda des de temps antics per les mines. Els fenicis ja van començar a extreure el plom, el zenc i la plata del subsol de l’illa, i l’extracció va continuar durant segles. “Als anys cinquanta la mineria era encara el gran motor de l’illa”, comenta l’experta Giusi Scorrano, “però a partir del 1980 es comencen a tancar mines perquè no surt a compte l’extracció”.

La ciutat de Carbonia, fundada el 1938 per Mussolini per acollir els miners, fa gala encara avui de ser de les més joves d’Itàlia. Molt a prop, la mina en desús de Monteponi, datada ja al segle XIV, permet veure la gran quantitat d’edificis que van anar creixent al voltant de la mina. Les piles de runa del voltant confirmen que som en una regió minera que ara intenta revifar gràcies al turisme interessat en l’arqueologia industrial.

La ciutat d’Esglésies (que a Sardenya es coneix com a Iglesias des de l’arribada dels espanyols, al segle XVII) conserva un interessant conjunt d’esglésies i cases nobles, a més del castell de Salvaterra, testimoni de la riquesa de la mineria. Ara, però, moltes de les mines estan inundades i no es poden visitar.

Des d’Iglesias, val la pena anar cap al mar, on una costa escarpada continua acollint antigues instal·lacions mineres, com la de Porto Flavia, on es pot entrar en un túnel de sis-cents metres que permet veure les entranyes de la muntanya.

“Es tracta d’un túnel fet entre el 1922 i el 1924 per transportar el mineral de la mina Masua”, comenta Scorrano. “Hi circulava un petit tren que anava a parar a una mena de gran finestra oberta al penya-segat. Des d’allà, una grua carregava el mineral de les vagonetes als vaixells. Abans, els miners trigaven entre deu i trenta dies a carregar un vaixell. Ho feien en petits velers que duien el material a Carloforte, la ciutat de l’illa de San Pietro. Amb Porto Flavia es va guanyar molt de temps”.

ç

Just al davant de Porto Flavia hi ha l’alt faralló de Pan di Zucchero i, en la distància, es veu l’illa de San Pietro, reconvertida en plàcid destí turístic.

Sant’Antioco

Les dues petites illes que hi ha al sud de Sardenya, San Pietro i Sant’Antioco, estan tan enganxades a la costa que gairebé ni són illes. De fet, a la de Sant’Antioco s’hi pot arribar amb cotxe per un pont. En qualsevol cas, les dues illes tenen una vocació marinera que contrasta amb la mineria de l’interior.

Des del moll, on els venedors venen directament el peix acabat de pescar, ens embarquem en un pesquer per anar a fer un tomb pel mar. Després de deixar enrere l’antic pont romà, el patró, l’Antonello, recull les nanses posades el dia abans. Rondina quan veu el resultat: una bona part estan buides, però hi ha uns quants pops que la seva dona, la Rina, fa amb patates a la petita cuina del barco.

El menjar, rematat amb uns linguini amb musclos, té un regust italià inequívoc, especialment quan l’Antonello es posa a explicar històries divertides i arrenca a cantar algunes cançons. El mirto, un licor típic de Sardenya obtingut a partir dels fruits de la murtra, acaba d’animar l’àpat a bord.

La costa de les dues illes té una bona part intocada, però quan tornem a Sant’Antioco descobrim l’antiguitat del lloc, especialment en les antigues tombes de la necròpolis púnica, que fins als anys vuitanta estaven habitades. També les catacumbes de la catedral, on hi ha les restes del sant patró, ajuden a entendre la complexa història d’aquesta illa assetjada sovint pels pirates.ç

Al Museu del Mar es pot veure els vincles que Sant’Antioco sempre ha tingut amb el mar, mentre que a la fleca Calabrò, de més de cent anys d’antiguitat, es pot tastar l’excel·lent pa de la regió. N’hi ha, per cert, uns de rodons, amb tomàquets sencers al mig, que semblen una reinterpretació del nostre pa amb tomàquet.

Música de ‘launeddas’

De tornada a Càller, val la pena anar a un concert de launeddas, un clarinet triple típic de Sardenya, fet de canya, que figura entre els instruments més antics del Mediterrani. El seu ús s’havia perdut, però el mestre Luigi Lai, que avui té 86 anys, va aconseguir revifar-lo.

El Luigi toca música de ball, de processó i de missa, i és molt sol·licitat a les festes majors. “És com una gaita o un sac de gemecs -explica-, però en aquest cas el sac és a les galtes i l’aire va entrant pel nas. És complicat d’afinar i de tocar, però em fascina. El primer de maig hi ha una processó de tres mil persones on el launeddas és protagonista. M’emociona veure-ho, perquè havia caigut en decadència”.

Una altra bona idea per acabar el viatge per aquesta part de Sardenya és anar al mercat cobert de San Benedetto, un dels més grans d’Europa. Allà hi ha moltes parades de peix fresc, banderes del Cagliari Calcio i els ingredients que fan que la cuina sarda sigui tan bona, com ara les carxofes, les faves i el fonoll, a més de la cotitzada bottarga, una salaó feta amb ous de llissa que fa uns anys era un menjar de pescadors i que ara està considerada un menjar excel·lent.