Rutte, el ‘malvat’ del nord contra el sud d’Europa
Brussel·lesPedalar als Països Baixos no té res d’especial. L’estrany és no fer-ho en un país on hi ha 23 milions de bicicletes i 17 milions d’habitants, segons les dades del mateix govern neerlandès. Però, vist des de fora, el que sorprèn és que qui governa el país també ho faci sobre dues rodes. El primer ministre holandès, Mark Rutte (53), arriba així al seu despatx. En el seu cas és negra, de segona mà i relativament atrotinada. Ell és la veu europea més estricta en pro de l’austeritat, i el seu estil de vida fa difícil retreure-li l’argument. Rutte predica amb l’exemple i reclama sense cap mania, i certa supèrbia d’accent holandès, que els països del sud reformin el mercat laboral i el sistema de pensions si volen que els “ajudin”.
Aquest historiador solter s’ha convertit en el malvat de la pel·lícula que fa dos mesos que es roda entre els despatxos de Brussel·les i els de les ambaixades dels vint-i-set governs, i que té com a fil conductor la batalla per aconseguir activar un pla de recuperació econòmica. Però el neerlandès està complicant el desenllaç. La Comissió Europea va proposar un fons de recuperació econòmica que permetria que els països més afectats per la pandèmia rebin subsidis, després que Espanya i Itàlia reclamessin ajuda a Europa. Però els països més sanejats econòmicament, els que són contribuents nets al pressupost europeu, s’hi oposen plenament. Rutte és la veu cantant del no a tot.
Els integrants d’aquest club (els Països Baixos, Dinamarca, Àustria i Suècia) es van autobatejar com els frugals, una paraula que casa perfectament amb l’estil de vida de Rutte. Una persona frugal és la que s’acontenta amb aliments simples i poc abundants, que és moderat en el menjar. Més enllà de la bicicleta, el primer ministre neerlandès viu en el mateix pis que va comprar quan va acabar la carrera, porta un Saab antic quan no se’l veu en bicicleta, no es deixa pagar les dietes i treballa en un petit despatx gairebé sense decorar.
Però el terme frugalitat és buscadament suau i positiu i demostra les habilitats polítiques d’un primer ministre actiu en la comunicació i la diplomàcia. Durant les últimes setmanes a Brussel·les ha sigut qui més ha comparegut davant els mitjans i ha ocupat els plans davant la càmera que tradicionalment ocupen Emmanuel Macron o Angela Merkel. A la seva intransigència cal afegir-hi l’habitual to directe i sec pel qual són coneguts els holandesos, cosa que, sumada al bloqueig que provoca en les negociacions europees, irrita bona part dels seus homòlegs. En unes declaracions a la Cadena SER, l’ambaixador francès Jean-Michel Casa va preferir canviar “frugals” per “garrepes”.
A la cimera europea d’aquest divendres i dissabte Rutte va irritar els seus companys i ell mateix ho va admetre, com també va admetre que feia 13 hores que no es movia ni un mil·límetre de la seva posició. Si hi ha fons europeus els Països Baixos volen poder tenir veu i vot per decidir en què es gasten. “Si el sud europeu necessita ajuda perquè no té marge, és natural que vulguem tenir garanties que es fan les reformes adequades”.
Amb la mateixa fredor es comporta en la seva vida privada. Durant la gestió del coronavirus, en què el seu govern va autoqualificar les seves mesures de contenció de la pandèmia com un “confinament intel·ligent”, Rutte no va anar a visitar la seva mare de 96 anys en la residència on vivia les últimes setmanes abans que morís, per complir les recomanacions de distanciament.
Per això no té cap mania de defensar en solitari posicions tan poc populars i obertament poc solidàries com la de reclamar tenir dret de veto sobre els plans de despesa dels fons europeus que cada govern decideix per al seu país. “No estic fet de massapà, puc aguantar la pressió”, va afirmar quan li van preguntar si no li preocupava quedar-se sol.
I fins ara aquesta actitud gèlida li ha funcionat. Fa deu anys que és al govern i s’hi manté ferm, perquè tot indica que si continua així guanyarà les eleccions que té el març del 2021. També l’hi està funcionant en les negociacions al Consell Europeu, en què cada minut que passa va esgarrapant concessions.