Se sabia que arribava una galera per la pudor que feia

Em sorprèn que l’expressió "A les galeres!" encara continuï vigent, i això que fa segles les galeres no solquen el Mediterrani. Remar a les galeres ha estat una de les pitjors feines de la història. Es menjava i es dormia al mateix lloc on es remava. Sempre s’estava encadenat, de dia i de nit, tant si feia tempesta com un sol abrusador. Així, calia esmerçar-se a remar bé: si el vaixell naufragava, tots els remers anaven directament al fons del mar. "Feien les seves necessitats sense moure’s del lloc. Ningú no les netejava durant la travessia, que durava dies i dies. Per exemple, la de Barcelona a Alexandria acostumava a tardar unes dues setmanes. Es deia que, abans de veure-les, se sabia que arribaven les galeres per la pudor que se sentia", em diu Pere Izquierdo, cap de l’Àrea de Gestió de les Col·leccions i del Coneixement del Museu Marítim de Barcelona. "Vols dir que no és exagerat, això?". "Si el vaixell era a prop i no es veia, perquè era de nit, feia boira o perquè el tapava algun accident geogràfic i el vent bufava cap a terra, pot molt ben ser que fos veritat", argumenta en Pere.

Som damunt d’una rèplica –de mida real– de la galera reial que va participar en la batalla de Lepant, que tenia l’objectiu d’aturar l’expansió de l’Imperi Turc. Veig els rems molt i molt llargs. "El remer que estava més a l’interior del vaixell tenia la feina més dura: es cansava més perquè s’havia d’anar aixecant i asseient: el rem havia d’anar entrant i sortint de l’aigua", em comenta el Pere.

Les galeres necessitaven gran quantitat de remers –galiots–. Majoritàriament eren presos que hi complien condemna. També feien de remers alguns esclaus i presos "reenganxats" (és a dir, que s’hi quedaven després d’haver complert condemna, a canvi d’un salari). Per tal d’augmentar el nombre de galiots disponibles, la monarquia va dictar lleis que condemnaven a galeres per alguns delictes menors.

"Per construir les galeres també es devia necessitar molta gent, oi?", comento al Pere. "Sí. Al segle XVI pràcticament un de cada cinc barcelonins treballen per a les Drassanes Reials. Generaven moltes tasques: el treball de la fusta, de les cordes, cosir les veles, preparar el menjar per embarcar (carn seca, peix sec, galetes o biscuits –pa cuit dues vegades–)…”, respon.

Aquesta esplèndida galera reial va ser construïda in situ, en aquestes drassanes. El virrei de Catalunya va rebre l’ordre que a Barcelona “se hiciera edificar esta galera real, de la mejor madera que por esas partes se hallase, por ser el pino de Cataluña el mejor leñamen que en Ásia, África y Europa se halla”. La decoració, feta amb iconografia clàssica molt típica del Renaixement, es va fer a Sevilla. De la galera reial no se’n conserven els plànols però sí un text explicatiu, que va ser molt útil per construir aquesta rèplica l’any 1971, exactament quatre segles després que es construís l’original.

La galera reial és la peça més grossa i un dels grans atractius del Museu Marítim de Barcelona, que es troba al millor dels escenaris possibles: les Drassanes Reials, un equipament que es va començar a construir a mitjan segle XIII i va acabar-se el segle XX. Aquestes drassanes no eren només el lloc on es feien vaixells sinó també on es guardaven. Les galeres anaven a la guerra de març a octubre, de manera que aquí s'hi estaven els mesos de fred.

També ens acompanya l’Olga López, responsable de projectes estratègics del Museu Marítim. Amb el Pere i l’Olga faig un recorregut per aquest equipament que acull nombroses peces que diuen moltes coses de la intensa història de la navegació catalana. Ens aturem davant un model de la fragata Barcelona, de la segona meitat del segle XIX. Era un model destinat a la formació. Els futurs pilots es posaven al seu voltant i escoltaven explicacions sobre com governar-la. Aprenien de tot: com apujar i abaixar les veles, com moure-les... I com plegar-les! Us ha tocat mai plegar una vela? I tots sols? A mi sí. Si ja costa plegar un llençol un sol, imagineu una vela...

"Aquesta és la primera peça que va entrar al museu, l’any 1931", em diu Olga López. Tenim davant un model de transatlàntic que té dues grans xemeneies inclinades cap enrere. "És el Royal Edward, que va portar tropes durant la Primera Guerra Mundial i va ser torpedinat per un submarí alemany i enfonsat. Hi van morir més d’un miler de persones", diu l’Olga. És curiós que, sent un vaixell de vapor, tingui dos pals. "Tenien una funció auxiliar, com a puntals de càrrega o per al sistema de comunicacions", precisa.

Una altra peça que em crida especialment l’atenció és un dibuix detalladíssim de com era un transatlàntic per dins. És del vapor Reina Victoria Eugenia, de la potentíssima Compañía Trasatlántica Española, que va arribar a tenir nombroses línies regulars –entre les quals una que anava de Barcelona a les Filipines–. El Reina Victoria Eugenia era un dels millors i més luxosos vaixells de la flota mercant espanyola. Construït el 1913, era una aposta per competir amb els grans paquebots britànics, francesos i alemanys en els viatges transatlàntics. A les zones més baixes, a proa i a popa –on el barco es belluga més– hi ha els compartiments dels més humils, i al mig –on es belluga menys–, els dels més adinerats.

Galera reial, vaixell Reina Victòria Eugènia... La reialesa, temps enrere, tenia un gran protagonisme. Era un gran referent. Fins i tot sembla que l’hàbit d’anar a la platja es va popularitzar quan la reina Isabel II va prendre banys de mar per prescripció mèdica.

EL MASCARÓ DE PROA DEL NINOT. Al Museu Marítim hi ha un mascaró de proa que representa un estudiant de nàutica amb el seu títol. És conegut comEl Ninot. Durant molt de temps va adornar la façana d’una taverna del carrer València de Barcelona, que en aquell moment estava gairebé als afores. El nou barri va rebre el nom del Ninot.

UNA GALERA EXCEPCIONALMENT GROSSA I LUXOSA. La galera reial del Museu Marítim és excepcionalment grossa i luxosa. Té una eslora de 60 metres i una mànega de 6,20 metres. Era propulsada per 59 rems i la força de 236 remers. A més, el vaixell també tenia veles llatines.