Sacrifici, alfils i passió: el futbol en l'idioma Valdés

BarcelonaEls centrals són peons; els pivots, cavalls; els extrems, alfils, i els laterals, torres. Per dins, a dalt, Víctor Valdés ubica la reina i el rei. Roda la pilota i comença el joc. Això és el primer que impacta quan se sent parlar l'exporter del Barça de les seves idees futbolístiques, que ha anat recollint durant l'últim any entre la banqueta del juvenil del Moratalaz –un club de barri a qui va fer campió del seu grup de Regional– i la seva formació com a entrenador en un curs a Las Rozas, a Madrid, on va coincidir amb Xavi Hernández, Xabi Alonso i Raúl González, entre altres exfutbolistes professionals. La segona cosa que crida l'atenció és encara més poderosa: Valdés vol allunyar-se de la porteria. Va ser el que va ser, però ara vol ser un altre Valdés. Va viure aquells anys defensant la porteria del Barça amb tanta intensitat –amb totes les coses bones i totes les dolentes–, que ara vol construir un nou camí: vol ser entrenador. No entrenador de porters, entrenador d'equips. Ho va repetir diverses vegades en una ponència que va fer fa unes setmanes al curs professional de la Federació Catalana de Futbol a Cornellà de Llobregat.

L'oportunitat que li ofereix ara el Barça per fer-se càrrec del Juvenil A serà, a més, una bona manera de tornar a Barcelona després d'uns anys d'exili futbolístic. Explicava el president Josep Maria Bartomeu que Valdés li havia trucat per oferir-se perquè "era l'hora de tornar a casa". Els que coneixen el de Gavà tenen clar que amb el seu fitxatge el club s'assegura una veu crítica, que parla clar i a la cara, algú amb un caràcter fort i que quan una cosa no li sembla bé ho diu. La seva ambició apunta a les banquetes adultes, però la situació contractual dels tècnics actuals complicava l'operació perquè ell es fes càrrec del filial. Algunes veus del club tampoc veien malament que agafés rodatge al juvenil –ha signat per una temporada, ampliable a una més– per avaluar-lo en la seva nova faceta de míster.

Al cap i a la fi, Valdés només ha exercit d'entrenador durant una temporada, però ha sigut suficient per encendre la metxa. Valdés parla des de la passió i té una energia que aconsegueix traslladar als seus futbolistes. Ha creat una metodologia que anomena 'futtack' i que fusiona el seu aprenentatge de futbol combinatiu après a La Masia amb una mirada que a ell li neix més vertical. Buscar la porteria. Buscar com ferir el porter rival. Replicar la manera com li feien mal els adversaris, reproduir en els contraris una mica aquella angoixa que ell va sentir per la responsabilitat de no poder fallar sota els pals.

Els seus jugadors –les seves peces– es despleguen damunt d'un taulell dividit en dos costats i dues meitats, i han d'assimilar que han de fer determinats moviments en funció d'on estigui la pilota o de quina decisió hagi pres el company. Valdés vol llibertat, vol creativitat, vol valentia, i estimula els jugadors perquè surtin del guió. El que no negocia és el sacrifici. Té, de fet, un espai del camp que anomena així i que vol que trepitgin sovint els jugadors més ofensius, amb desmarcatges per arrossegar i amb salts a pressió. També parla d'espais d'infinit (zones laterals on vol atraure rivals) i zones d'arrencada (des d'on inicia el joc). Parla de futbol, en definitiva, però amb un llenguatge propi. És l'idioma Víctor Valdés. Un porter amb ànima de davanter.