Sacrifici

H an muntat la piscina de plàstic al pati i l’han omplert d’aigua. Fa forma d’hexàgon i fins i tot té una escala metàl·lica. L’aigua emmiralla el cel rosa i lila, la lluna i dos núvols esfilagarsats. Els nens s’hi llancen de cap, tot i que ella els ha dit que no ho facin perquè ja és tard. El seu home s’hi llança de bomba després de posar-se el banyador a correcuita. L’Elvira prepara el sopar i els mira des de la finestra oberta de la cuina, passa una brisa fresca i somriu només una mica i, mentre es fregeixen les patates, renta els plats amb sabó fins als colzes. Els nens entren i surten de la piscina i el seu pare els agafa en braços i els llança enlaire.

Els nens hi passen tot el matí i tota la tarda; fins i tot quan el sol està ben alt i l’aigua deu bullir com un vidre al sol. Xipollegen, es barallen i criden, com ratetes que s’ofeguen, tres ratetes iguals, fosques i amb les cues primes i xopes.

L’Elvira abaixa la persiana de la finestra de la cuina i seu en una cadira. Beu un got de te fred amb llimona. La llimona sura i fa onades petites, com una platja vermella. Prepara el te cada nit, quan els nens ja són a dormir. Aleshores només sent l’aigua a la pica i el zumzeig tranquil de la nevera. Ho té tot llest en cinc minuts. No pensa en l’endemà, en les corredisses i els crits de primera hora del matí, les baralles per la torrada més torrada.

Al forn de pa hi ha cua perquè acaben de fer els croissants. Es posa darrere d’una dona com ella, grassa i amb una bossa de roba. Els vidres s’entelen per la calor i la humitat. S’emporta tres croissants i una barra de quart. Ho fica tot a la bossa del pa i pensa que no seria tan terrible deixar els nens sols una estona més. Ha deixat el gran d’encarregat.

Segueix la carretera fins als camps al costat de la pista d’atletisme. Sent trons, lluny, i cau una pluja fina. Obre el paraigua, tan gran que li tapa el cel i part del camí. Sent la pluja que tamborina a la tela negra, els peus que xipollegen als bassals.

Tots tres van néixer a l’estiu, tres anys seguits. Es va desmaiar just després de tenir-los i quan es va despertar, eren allà. El gran es movia massa i es va encetar el nas amb la flassada quan el van posar cap per avall. Quan el va veure, va sentir una cosa petita que la rosegava per dins. Eren éssers estranys, no eren seus. No podien ser-ho, no s’hi assemblaven gens. Ella tenia les cames tortes. Sempre es posava vestits fins als turmells i, quan algú li somreia, sabia que era un somriure burleta i es posava vermella. En canvi, els nens eren àgils i bonics.

Ha caminat més que no es pensava. Un gos surt de darrere un tractor aturat. És un pastor alemany que li ensenya les dents. Té el pèl mullat per la pluja i l’Elvira pensa que potser el que l’espanta és el paraigua. S’hi acosta i el mira als ulls. El gos gruny i separa una mica les potes. Despertar-se a l’hospital, amb una mossegada de gos al tou de la cama. Unes roses en un gerro, al costat del llit, els passadissos frescos amb olor de desinfectant.

Fa mitja volta i torna cap a casa. Espera que el gos la segueixi, que l’aturi d’una mossegada, però no ho fa. Es gira i el veu que camina a banda i banda del camí esborrat per la pluja.

A casa, troba els dos petits dempeus que miren el gran amb atenció. Té les celles arrufades i un tornavís a la mà. A terra hi ha el plàstic d’un endoll i cables que surten de la paret.

-Es pot saber què fas?

-No anava bé, mama -diu un dels petits, i es fica el polze a la boca.

L’Elvira agafa el gran pel braç i l’obliga a aixecar-se, però s’escapoleix i mentre puja les escales el sent que fa un riure curt com una pessigada.

A l’Elvira li arriba una gota d’aire al front. Al seu cunyat li agraden les coses antigues i en comptes d’aire condicionat tenen un ventilador de sostre que mou les aspes com un molí cansat.

La seva cunyada ha vestit la nena de blanc i amb sabates de xarol. Seu amb l’esquena ben dreta i els cabells recollits en una cua. Ensenya els llavis, lluents com si estiguessin untats d’oli: és la primera vegada que li deixen portar pintallavis, i la nena somriu amb els ulls tancats i amb compte, gairebé sense ensenyar les dents.

Els nens mengen primer, escalopes i patates fregides en una taula més baixa, però la nena seu amb els grans. És una nina, diu la seva mare, es porta tan bé i sempre s’està tan quieta que la podem portar a tot arreu.

La nena mastega sense fer soroll. Els nens, que ja han acabat, l’atabalen fins just abans de les postres, quan li demanen si poden jugar. La nena assenteix amb vehemència i els porta passadís enllà.

El seu cunyat porta els cafès.

-I què, com va la piscina? Ja es cansen prou, els trastos?

-Sí. Els agrada molt.

-Si em vols fer cas -diu el seu cunyat-, la propera vegada pensa que al parc es cansen igual i no gasten tanta aigua.

Ella riu, amb educació, igual que els altres, i durant un instant gloriós s’imagina que el ventilador caurà sobre la taula i que un tros de vaixella li foradarà el coll.

S’aixeca i diu que va al lavabo.

Es refresca la cara, i, quan surt, entra a l’habitació dels cunyats. És a les fosques, però tot i així pot veure els coixins petits de punt, apilats els uns a sobre dels altres, les làmpares de llàgrimes de vidre a la tauleta de nit. Sent un soroll com d’un cadell que plora. Obre el balcó i veu el carrer marró del centre, ple de gent que crida i algú que orina en una cantonada. Escolta les veus apagades del menjador i altra vegada el soroll, ara sota el llit. Encén el llum, alça el cobertor i els troba: el seu fill gran i la nena. La nena es posa vermella, té la cua desfeta i va descalça perquè agafa les sabates fort, amb les dues mans. El seu fill riu amb la boca tan grossa que sembla que vulgui mossegar-la i ella no pot evitar agafar-lo pel braç i treure’l de sota el llit, aixecar la mà i aturar-se a temps, abans que es deixi anar i corri passadís avall.

Prefereix callar. Els nens, les seves tres rates, s’encalcen, com si no hagués passat res. Seu. Ha sortit de l’habitació abans que la nena i ara la veu que entra al menjador amb la roba rebregada. Es miren un moment. La nena obre molt els ulls i una mica els llavis. Potser aquest truc el fa servir amb els seus pares, pensa, els deu mirar així, com un cérvol que mossega una poma. En veure que l’Elvira no fa res, la nena seu al costat del seu pare i li recolza el cap a l’espatlla.

Quan tornen, els nens insisteixen que volen banyar-se. Un bany, un bany, canten al cotxe, com una lletania, i el pare els fa callar i ella mira per la finestra les rondes que s’entortolliguen com un llaç de sabata. La carretera entra a la vall i la ciutat queda enrere. Aquest tros sempre li ha agradat, tanta buidor que sembla que no hi hagi res ni ningú.

Arriben i els deixa banyar-se i el seu home li diu, tu mateixa, però que no hagin de tornar a venir els veïns. Els veïns treballen a casa i a l’estiu no poden tenir res obert perquè els nens criden. Quan encara no tenien la piscina, corrien amunt i avall amb una moto de plàstic i xisclaven com si no sabessin parlar. A l’hora de berenar, els donava llet freda amb cacau i magdalenes i no deien res durant cinc minuts. Era com quan era jove i sortia de la discoteca i li quedava com una mena de batec a les orelles.

Fa prometre als nens que no cridaran i, sorprenentment, li fan cas. Es posen el banyador i es llancen a l’aigua. Ella s’enfila a la barana, s’arromanga el vestit fins als genolls i es treu les sandàlies. Fica les cames a l’aigua. Està calenta, però quan les torna a treure i seu a l’escala de metall la brisa la refresca. El fill gran li passa pel costat i s’enfonsa, els cabells li floten amb una ingravidesa de lluna. L’Elvira el crida.

-Què hi feies, sota el llit, amb ta cosina?

Creia que l’enganxaria, així, però no. El nen diu que res. Ella insisteix.

-Deixa’m estar.

L’aigua tremola, potser és ella que la fa tremolar, perquè no se n’ha adonat i està dempeus a la piscina, amb tot el vestit que li sura al voltant i el braç del nen, ossut i miserable.

-Què li has fet?

-Què li has fet?

El nen li contesta com un eco i amb el seu riure com una pessigada. L’Elvira li retorça el braç, i li clava un clatellot tan fort que li enfonsa el cap a l’aigua. L’aguanta i els cabells del nen li fan pessigolles al canell. No el deixa sortir ni quan comença a bombollejar i a moure els braços i les cames, a fer esgarips que li arriben apagats per l’aigua. Quan deixa de fer bombolles, aixeca la vista, advertida pel silenci, i veu els altres dos que la miren; rates mullades, bèsties, pensa, i veu els seus ulls, tan grans, tan blancs fins i tot a les fosques, i aleshores deixa anar el cap del gran i durant un moment el veu que sura cap per avall i que no es mou. Sospira, alleujada. Però aleshores el nen treu el cap de l’aigua, plorant, i ella es posa a plorar, també, i els nens no diuen res, només ploren, criden el pare, i ella creu que, si la piscina fos més fonda, el vestit l’arrossegaria cap al fons.