Ara que li hem vist les entranyes...

Tot i que el més urgent, ara mateix, és plantar cara a l’epidèmia del Covid-19, seria una bona decisió començar a estudiar com tot el sistema social està responent a la gran prova d’estrès a què està sotmès, com la resistirà fins al final i quina capacitat tindrà de refer-se. I no pas per si s’han de repetir crisis com aquesta, cosa probable, sinó perquè s’hauran posat de manifest les seves debilitats i també les seves fortaleses, més enllà de les crítiques ideològicament esbiaixades des de les quals el solem observar.

I és que és una evidència que el combat contra el Covid-19 ha estressat el nostre estil de vida fins a un punt molt difícil d’imaginar. I ho ha fet a tots els nivells. Ha començat per la vida domèstica, posant a prova les nostres capacitats de convivència en l’espai tancat on estem confinats, i caldrà veure com col·lectivament responem a les crides a l’ordre, com resistim una confiança social ja prou afeblida i fins a quin punt se’n ressent la cohesió en general.

També fa dies que tenim estressat el sistema sanitari, i les mesures preses són per evitar que es col·lapsi, si no és que ja l’hem portat al límit. I ho farà el sistema econòmic. Primer la borsa, amb el seu habitual histerisme. Però després tot el sistema productiu, comercial i de serveis, que haurà d’intentar sobreviure a aquests primers dies i després mirar de recuperar el seu tremp anterior. I, encara, el combat del virus portarà la política a un punt de màxima tensió: més que la que van provocar els atemptats del 17-A, i qui sap si tant o més que el mateix referèndum de l'1-O i totes les seves conseqüències.

En el món econòmic és habitual sotmetre les institucions, aïlladament, a proves d’estrès per veure’n la consistència en situacions límit. Però es fa amb simulacions matemàtiques. En canvi, ara és el conjunt del sistema social que és posat a prova i ha arribat al límit de manera ben real. I s’hi arriba sense que puguem recórrer a teories conspiratives ni assenyalar maldats estructurals. El Covid-19 no entén de neocapitalismes, de patriarcalismes o d’urgències climàtiques: arriba a rics i pobres, a dones i homes i a tota mena de països, desenvolupats o no. Ni tan sols la mundialització és una causa nova, perquè aquesta mena d’epidèmies ja tenen grans antecedents històrics. Hem de quasi aturar el país –i el món–, com si estiguéssim en estat de guerra, però sense poder tenir ni bons i dolents, ni culpables.

Totes aquestes circumstàncies són una oportunitat única per estudiar el nostre món des d’un radical nou punt de vista, amb un millor control dels prejudicis que són propis del combat ideològic. Certament, això s’ha de fer des d’una perspectiva mundial. Però la crisi sistèmica en què ens trobem també posa en evidència els riscos de caràcter local. Per això, seria una gran oportunitat per als catalans observar amb atenció les pròpies febleses i fortaleses: analitzar les respostes individuals i col·lectives des del punt de vista relacional; estudiar el paper de les xarxes socials i el tipus de converses que s’hi han fet i com han determinat les formes de reorganització; veure com ha funcionat aquest sistema sanitari que fa poques setmanes l'OMS considerava exemplar, i sobretot considerar la resposta de les pimes i dels autònoms a la sacsejada que suposa alentir les dinàmiques de productives i de consum i mesurar-ne l’impacte mediambiental. I, esclar, observar les disfuncions del model actual de dependències administratives i polítiques.

S’entén que tots els esforços estiguin dirigits a minimitzar els estralls del Covid-19. Però ho torno a dir: és urgent no esperar al final de la crisi per estudiar el funcionament de tot el sistema. El risc que no es reculli informació rellevant o que aviat s’oblidi és gran. Perquè no és només allò d’aprendre dels fracassos: és conèixer a fons –ara que li hem vist les entranyes– en quin món vivim, amb totes les seves fragilitats i també amb les seves poques o moltes fortaleses.