06/07/2020

L’exigència de tolerància que ens fa intolerants

Vivim en una societat cada vegada més tolerant? O, tot el contrari, més intolerant que mai? Els casos d’actituds intransigents cap als models socials posats en qüestió –posem per cas, l’enderrocament d’estàtues de personatges antics jutjats amb criteris morals actuals– ens porten a un vell dilema que a cada època es formula de manera diferent: cal tolerar els intolerants? Fins a quin punt és legítima la intolerància respecte d’allò que ara es considera moralment inadmissible? Es pot aplicar de manera retrospectiva? I es poden posar límits a la llibertat d’expressió? En quin moment la diatriba passa a ser expressió –i delicte– d’odi? I com podem distingir la coacció que deriva de la correcció política dels mecanismes inquisitorials de la censura clàssica?

Per respondre-hi pot ser d’utilitat recordar un dels criteris propis de la perspectiva sociològica clàssica que conviden a parar atenció a les conseqüències no volgudes, o no esperades, de l’acció social. El cas prototípic és el que analitza Max Weber a l’Ètica protestant i l’esperit del capitalisme. Weber mostra com l’ascetisme religiós, en què la preocupació pels béns materials havia de ser com un “abric lleuger”, afavoreix el desenvolupament d’un capitalisme que converteix l’abric lleuger en una gàbia d’acer.

Cargando
No hay anuncios

Doncs bé: ara som en una circumstància similar. Si bé s’ha definit la societat actual com un espai d’anonimat, on no preval l’imperatiu d’homogeneïtat, on és possible la complexitat i s’imposa la transigència cap a la diversitat –allò que Goffman en diu la “desatenció educada” i Delgado el “dret a la indiferència”–, resulta que cada dia creix la intolerància cap a aquesta mateixa diversitat. El psicòleg social Peter Hughes (Quillette, 19 de juny de 2020) recentment ha remarcat aquesta paradoxa de com la tolerància i la intolerància no es contraposen, sinó que creixen alhora. I és que en una societat cada vegada més tolerant, per això mateix, hi emergeixen actituds també més intolerants. Hugues ho qualifica de “la paradoxa de la puresa”. Efectivament, com més altes són les exigències de puresa ètica –aplicada a les qüestions de gènere, ètnia, memòria històrica, clima i sostenibilitat, drets dels animals i les plantes...– cada vegada apareixen més actituds intolerants que es creuen en el dret i l’obligació moral d’imposar-les.

Les explicacions d’aquesta paradoxa poden ser diverses. Una d’elemental és que el fet de viure en la societat amb cada vegada més consciència a favor de la tolerància en tots els camps ens fa molt més sensibles –i intolerants– davant de la seva vulneració. És una lògica que s’expressa de manera diàfana en aquell eslògan propi de l’antiracisme, “tots som racistes”, que ens en fa a tots vulgues que no. O la perversa lògica de les anomenades “microagressions”, que ens fa a tots inconscientment violents. És també l’explicació que donen els psicòlegs en assenyalar un tret universal del comportament que anomenen “canvi conceptual per prevalença induïda”. A través de diverses investigacions han mostrat que la disminució en la prevalença d’un estímul, paradoxalment, n’amplia l’espectre sensible. És a dir, com més tolerants som, més sensibles ens fem a la intolerància i, en conseqüència, en “veiem” més per tot arreu, i la suportem menys. És una espiral de puresa que ens torna intransigents.

Cargando
No hay anuncios

Vet aquí, doncs, que sobrepassar determinats límits d’exigència ètica fa que la vida social no millori sinó que sigui més dura i afavoreixi actituds fanàtiques, en la mesura que força noves homogeneïtats ideològiques i morals i en redueix la complexitat. De manera que l’encerta l’actor britànic Stephen Fry quan diu que la seva veritable objecció a la correcció política no és per si té o no raó en els seus principis, sinó perquè no funciona, perquè no és eficaç i, hi afegeixo jo, perquè sol provocar el contrari del que es proposa.

La solució la formula el mateix Peter Hughes: cal sacrificar l’excés de puresa moral si vol fer ser eficaç a l’hora de posar fre a la intolerància.