La nuesa de l’adversari

i Salvador Cardús
21/05/2018
3 min

SociòlegL’espectacle de diumenge passat a Madrid per presentar la plataforma política de Ciutadans, España Ciudadana, mostra ben clarament el projecte d’Albert Rivera en tota la seva plenitud. La temptació d’ironitzar sobre el seu discurs impostat i sobreactuat, o de fer barrila amb la lletra de l’himne de Marta Sánchez, és molt gran. Però fent-ho, tornaríem a caure en l’error de no avaluar correctament l’estratègia de l’adversari. L’humor, que jo mateix he sostingut que ens havia salvat de quedar aclaparats per la por de les amenaces que rebíem, em temo que també ens n’ha fet subestimar la perillositat. Prenem-nos Rivera seriosament, doncs, ni que sigui per una estona.

La plataforma presentada per Ciutadans és l’enèsim intent de buscar adhesions populars a un partit polític evitant el model clàssic de la militància en descrèdit de manera que li serveixi de palanca electoral. En un moment o altre ho han provat pràcticament tots els partits, i la seva durada ha estat tan llarga –quan ha funcionat– com la de l’arribada al govern. Aquí també hi ha recorregut tothom: la Casa Gran del Catalanisme de CDC, els Ciutadans pel Canvi del PSC, la Catalunya Sí d’ERC... En definitiva, un 'déjà-vu'.

En el cas d'España Ciudadana, els seus objectius no poden ser més transparents. Vol fomentar l’orgull de ser espanyol i, sobre aquesta autoestima patriòtica, crear un clima que empenyi Ciutadans al govern d’Espanya. Tant el seu 'Manifiesto' com la intervenció de Rivera tenen com a punt de partida fer front a l’independentisme català, raó del seu naixement. Ara bé, per poder-se apropiar d’aquesta crida a l’orgull, han de partir del supòsit que l’han perdut, i per això recorren insistentment a la paraula 'recuperar'. També repeteixen tot de tòpics altius: no s’ha de demanar perdó de res; no s’han de tenir complexos; cal tenir la voluntat de liderar el món i, naturalment, parlen l’espanyol, la llengua que comparteixen generosament amb 500 milions més de persones arreu del món. I és que ells són els qui, amb molt patiment, han vençut el terrorisme d’ETA, el terror jihadista, el cop militar del 23-F i el cop separatista del 2017 a Catalunya. Tot en el mateix pla.

Diuen que combaten el nacionalisme i el populisme, però aquests són els seus dos trets fonamentals. Tota la parafernàlia escènica de diumenge passat, incloent-hi l’escolta emocionada de l’himne amb lletra de Marta Sánchez –“A Dios le doy las gracias por nacer aquí”–, estava al servei de l’exacerbació nacional. Si no fos perquè la paraula 'supremacisme' ja està molt gastada, no costaria gaire aplicar-l'hi. A més, tant els ganxos de la seva pàgina web –“¡Preséntanos a tu héroe!” i “¿Qué es España para ti?”– com la petició de Rivera perquè facin com ell i es posin “las gafas de la España Ciudadana” que anul·len totes les diferències individuals i socials –“Yo veo [només] a españoles”– completen el perfil populista del discurs.

La paradoxa és que, a diferència de la primera campanya d’Albert Rivera, on apareixia nu per, simbòlicament, ocultar tot l’embolcall que el feia néixer, la desimboltura d’ara permet que finalment el veiem realment despullat, tal com és i sense dissimulació. Alhora, ens confirma que és el desafiament sobiranista català allò que hauria ferit l’orgull, l’autoestima i el prestigi que ara volen recuperar. I, per tant, afirmen que la seva dignitat es fonamenta en la submissió moral, i no tan sols política, dels catalans.

N’estic segur, Ciutadans són l'últim espeternec –i el més penós– de l’Espanya imperial, molt lluny de la reacció d’aquella Generació del 98 que lamentava la pèrdua de les darreres colònies americanes.

stats