Què no han entès?

A l’acabar l’entrevista que diumenge feia Esther Vera, directora d’aquest diari, al president de la Generalitat a l’exili, Carles Puigdemont, i en relació al recent estira-i-arronsa per les presidències del Senat i el Parlament espanyols, Puigdemont afirmava: “No han entès què passa a Catalunya”. És així. Sigui que no volen o que no poden, el cert és que la lectura –sincera o interessada– dels qui tenen la unitat de l’Estat al cap –i al puny– sobre el conflicte polític entre Espanya i Catalunya és errònia. Només així s’entén la inhabilitat que demostren per resoldre’l, ni que fos a favor seu.

El darrer cas que mostra aquesta incapacitat de comprensió ha estat, efectivament, voler convertir en un fet políticament rellevant que els futurs presidents del Senat i el Congrés siguin nascuts a Catalunya. No és la primera vegada que assistim a aquesta mena de gesticulacions. Ja ho havíem vist a l’hora de nomenar ministres del govern amb quota de catalans, com si això satisfés les aspiracions del catalanisme. I potser és bo recordar que el president Jordi Pujol no es va deixar enredar mai en aquest mena de parany.

Perquè, on és l’error del plantejament? Doncs en el fet de pensar que l’arrel del conflicte polític és de naturalesa ètnica. És a dir, que haver nascut a Catalunya és la condició i la garantia de l’adhesió a les aspiracions nacionals catalanes. O, si es vol, l’errada és creure que l’actual reivindicació sobiranista és de caràcter identitari i que, per tant, es pot satisfer posant persones nascudes a Catalunya en llocs de poder destacats.

El més paradoxal d’aquest punt de vista és que sigui des de la defensa radical de la unitat de la nació espanyola que es localitzi la raó política en l’ètnia. En certa manera és comprensible perquè projecten la pròpia concepció de la nació espanyola en l’adversari. Però fent-ho, implícitament, atribueixen a una adscripció territorial no voluntària –el lloc de naixement– una naturalesa política que contradiu, precisament, l’unitarisme que defensen.

El vell conflicte polític d’Espanya amb Catalunya té uns altres fonaments. Històricament, el conflicte neix d’un procés d’annexió territorial fet en contra de les pròpies institucions dels catalans. Econòmicament, el caràcter colonial de la relació ha derivat en una prolongada explotació econòmica empobridora esdevinguda estructural. I culturalment, la voluntat assimilacionista espanyola ha derivat en polítiques genocides, especialment en el terreny de la llengua. Però, precisament per les característiques demogràfiques de Catalunya, ni la identitat ni l’ètnia no han fonamentat ni alimentat la raó bàsica del conflicte polític. Sense negar, certament, que n’hagin existit algunes expressions excepcionals, minoritàries i reactives.

Deixant de banda el nacionalisme exacerbat de la dreta i la ultradreta espanyoles –el PP, Cs i ara Vox–, la dificultat del nacionalisme espanyol d’esquerres que representa el PSOE per enfrontar-se al conflicte polític amb Catalunya és doble. Per una banda, qualsevol gest de diàleg, fins i tot quan el fa sobre bases equivocades, és aprofitat per la dreta –no s’hi posen per poc– per acusar-los de traïció a la pàtria. Per l’altra, com que no pot encarar el conflicte a partir de la seva veritable naturalesa, necessita traslladar-lo, com veiem, al terreny ètnic i identitari. Amb aquesta maniobra retòrica, l’intenta desqualificar intel·lectualment. Però per aquesta mateixa operació queda atrapat buscant-li solucions per una via no tan sols equivocada, sinó contradictòria. Això no va d’afavorir persones nascudes a Catalunya, va de drets i dignitat nacionals dels catalans, hagin nascut on hagin nascut.

Entendre la naturalesa del conflicte, però, obligaria la part espanyola a encarar-lo per una via que posaria en crisi la seva obcecació unitarista. I, per tant, opta per no voler-ho entendre. Senzillament, perquè no pot.