Totes les cares de la incertesa
Estem a punt d’encetar un any en què si bé –esmenant el poeta– no tot serà possible, en canvi pot passar de tot. I això en tots els terrenys, però molt particularment en el de la política. La incertesa és la cara principal dels nostres dies, i costa aprendre a viure-hi –i a informar-ne– sense caure en falses i inútils nostàlgies d’uns temps que, de fet, mai no van ser gaire més sòlids que els d’ara, però la feblesa dels quals era més fàcil d’emmascarar i, per tant, d’ignorar.
LA INCERTESA té moltes cares. I una d’aquestes cares és la de la inestabilitat que des del seu inici ha acompanyat l’actual govern de Catalunya. Irregular va ser la convocatòria electoral d’on va néixer, accidentada l’elecció de president després d’impossibilitar-ne tres, precari el suport parlamentari per les interferències judicials a una part dels seus diputats i, encara, desconfiada la relació entre els qui el conformen. Amb l’amenaça d’una inhabilitació efectiva sobre el president Quim Torra, en dotze mesos pot passar de tot.
TAMPOC no tindrà gens de placidesa el govern que finalment faci Pedro Sánchez a Espanya. La impostada fotografia de l’abraçada amb Pablo Iglesias no pot enganyar ningú. I el suport d’ERC tindrà un cost enorme per al PSOE. La gestió d’aquest govern, sense una majoria parlamentària consistent, inevitablement estarà plena de riscos que o bé el faran inoperant o bé l'exposaran a grans conflictes. Si, en aquestes condicions de feblesa, ha d’afrontar una reforma fiscal satisfactòria per a tothom i unes tensions territorials que ja no són només les catalanes, mentre ha de parar els peus a una extrema dreta desbocada, en dotze mesos veurem de tot.
PER LA SEVA BANDA, el marc de la Unió Europea ja no es presenta com l’espai de tranquil·litat on buscar la serenitat que no tenen els estats i les nacions que la componen. El 2020 serà el de la sortida del Regne Unit, un fet que obligarà a refer equilibris i aliances. I si a vegades s’ha dit que la UE poc toleraria la desmembració d’un dels seus estats per allò de l’efecte dòmino, què no es pot esperar del Brexit! Des de l’expulsió d’algun estat poc complidor, passant per la temptació d’altres de marxar-ne o la readmissió, posem per cas, d’Escòcia, les fronteres d’Europa poden canviar com ningú no havia previst des de la caiguda del Mur de Berlín.
NO CAL NI DIR que en una mirada al món sencer les coses no semblen més assossegades. Llatinoamèrica s’ha tornat a encendre, Rússia ha recuperat una seguretat inquietant en ella mateixa i la Xina, més d’hora que tard, viurà la seva revolució democràtica pendent. A més, el 2020 els Estats Units hauran d’encarar unes noves eleccions, ara com ara, de resultat tan imprevisible com comprometedor internament i per a tota la resta de països. Un segon mandat de Trump o un de demòcrata representaran la nit o el dia per als destins polítics i econòmics internacionals.
AQUEST CARÀCTER obertament vacil·lant de la política a tots els nivells, amb resultats atzarosos impossible de preveure, potser desenganyats dels darrers populismes, afavorirà tres tipus de reaccions simultànies, ara ja perceptibles. En primer lloc, la polarització de les posicions en tots els terrenys: ambientals i climàtics, en relació a la seguretat pública o en el pla econòmic. Segonament, una ampliació de les tensions entre les institucions polítiques formals i les mobilitzacions populars que desborden les rigideses de les velles formalitats democràtiques. I, tercer, en l’intent de controlar l’inesperat, el reviscolament d’un conservadorisme ideològic tant de dreta com d’esquerra.
RES D'AIXÒ ens pot sorprendre als catalans perquè, a causa de viure tant de temps a la intempèrie política, hem estat gairebé precursors de tot allò que ara passa arreu del món. Tant de bo, però, també fóssim dels primers a perdre la por i saber treure profit d’un món tan obert i ple d’oportunitats.