Salvar la cultura del naufragi
És conegut per tothom que el consum cultural és molt sensible a les tensions socials i actua com un reflex dels estats anímics de la gent. Quan va pujar l’IVA, els preus no es van modificar i, malgrat tot, l’assistència al teatre, al cinema o als concerts musicals es va reduir aproximadament un 25%. No hi havia una explicació econòmica que justifiqués una deserció tan notable. En els pràcticament quatre anys que s’ha trigat a aconseguir una baixada racional de l’IVA, el consum de cultura únicament ha recuperat un 10% d’aquella espectacular caiguda. Amb l’IVA al 10% (tret del cinema, dissortadament) i sense tornar a modificar els preus, tot feia pensar que assistiríem a una recuperació més ràpida, però els esdeveniments que vivim en aquests moments a Catalunya l’han tornat a frenar i fins i tot a retreure. En el cas de l’IVA, el factor determinant d’aquelles modificacions en els hàbits de consum cultural era, sens dubte, el discurs d’afecció o desafecció que la política transmetia respecte de la cultura. En el cas del Procés el problema rau, just al contrari, en la manca de discurs envers la cultura.
És obvi que les preocupacions que afecten els ciutadans en aquests moments són de naturalesa política i no és senzill pressuposar que hom pot dissociar les seves pulsions emotives anant a una manifestació a les vuit i al teatre mitja hora més tard, o viure amb tranquil·litat els dubtes que li genera el futur dels seus estalvis. El discurs polític, d’uns i altres, està farcit de negativitats, potser perquè la manca d’un consens suficient en qualsevol de les posicions que s’enfronten obliga, a falta d’una racional voluntat de diàleg, a demonitzar el contrari.
La cultura és una víctima immediata d’aquest procés. Per més que els seus agents es pronunciïn, encara que siguin herois d’una banda o l’altra, el pensament dels nostres escriptors, els guions dels nostres cineastes o les peces dramàtiques que veiem als teatres no han aconseguit determinar el guió dels esdeveniments. Estem davant una revolta amb poca banda sonora, amb limitada dimensió intel·lectual i amb escassa estructura cultural. Ja sortirà, penso, perquè de talent i capacitat n’hi ha, però el sector cultural abans haurà de lliurar-se d’una excessiva organicitat i d’unes visibles i poc edificants servituds amb uns i altres protagonistes del discurs polític.
Que la cultura, el pensament i l’art hi diguin la seva en aquest procés duríssim és imprescindible. Ha estat així en aquells moments de la història en què els canvis han significat una transformació valuosa de la societat, i no únicament una senzilla modificació dels privilegis del poder. Per això sorprèn la poquíssima referència dels polítics al manteniment dels hàbits culturals dels catalans.
No es tracta únicament de mantenir els estàndards de consum, tot i que cal recordar que cada entrada que es perd al teatre, al cinema o als concerts suposa una caiguda en la producció de continguts i una precarització més gran d’un sector de gran valor afegit amb greus dificultats laborals. Es tracta de recordar-nos a tots plegats que els centres cívics, els auditoris o les sales escèniques són els espais naturals del debat cultural i en darrera instància. Allò que ens va ensenyar Dylan, que hem recordat amb Miller o Brecht, que hem llegit amb Bukowski, Grinsberg, Kerouac o Marcuse, que van liderar Malraux o Havel i el que tenen a dir-nos ara centenars de joves creadors als quals massa sovint deixem sense veu és irrecuperable si no tenen l’oportunitat de convertir-ho en un producte cultural.
D’aquesta revolta que vivim a Catalunya en pot sortir qualsevol cosa, però n’hi ha una que ens hauria de conjurar a tots plegats, i és salvaguardar la cultura. Dissortadament, crear públics i encertar-la en els camins complexos que generen compromís social envers l’art i l’espectacle és molt difícil. Perdre’ls és molt senzill i ràpid i recuperar-los lentíssim.
Les empreses que es domicilien fiscalment fora de Catalunya tornaran o no, però les seves botigues i les oficines que presten serveis seguiran a casa nostra. La pèrdua d’activitat cultural pròpia, en canvi, és substituïda ràpidament per un producte global que espera a la porta per conquerir nous mercats. És un signe dels temps i una mostra evident de la brutal competitivitat que afecta el món de la cultura. Protegim-la entre tots dels desacords perquè és la darrera taula del diàleg.
