Quan Federico García Lorca va fingir ser Josep Samitier

BarcelonaEl fitxatge de Josep Samitier pel Madrid va fer mal de veritat. Samitier, l’home llagosta, va ser segurament el primer cas d’un futbolista del Barça que marxava al Madrid provocant una ferida. I això que en Sami, sempre protagonista, era criticat pel seu rendiment en els darrers anys al Barça. Però quan el 1932 va arribar la foto de Samitier signant un contracte amb el Madrid, al costat d’un jove Santiago Bernabéu, el barcelonisme va notar una punxada al cor.

Durant els primers anys del futbol estatal, Catalunya i el País Basc, amb els seus anglesos, havien dominat el joc. Els anglesos i alemanys havien fet escola i als anys 10 i 20 van aparèixer els primers genis casolans, els Pitxitxi o Paulino Alcántara. Barcelona va obrir-se al futbol ràpidament i Ricardo Zamora i Josep Samitier van ser elevats a la categoria de grans ídols a Barcelona. El Madrid, ja batejat com a club ‘Reial’, lluitava per ser l’alternativa. Fitxava bons jugadors, guanyava els primers títols de Copa i per fer un pas endavant va endur-se els, segurament, millors jugadors catalans de l’època: Zamora i Samitier. Els primers cracs catalans del Madrid, que ja havia tingut jugadors catalans des de el seu inici i havia estat fundat per dos catalans.

Ricardo Zamora va arribar al Madrid el 1930. Va ser el fitxatge de l’any i la premsa no parlava de res més. El Madrid, de mica en mica, es convertia en un gegant capaç de fitxar a cop de talonari els millors jugadors. Primer, el Madrid va endur-se alguns dels millors jugadors bascos, com Quincoces o Ciriaco Errasti. Finalment, el 1930 va endur-se el porter català, que portava deu anys defensant la porteria de la selecció espanyola. L’Espanyol va cobrar 150.000 pessetes d’un Madrid que aquell mateix any es permetia fitxar jugadors com el castellonenc Bonet, el sevillà Antonio León, conegut com 'Leoncito' i els bascos Gurruchaga o Urretavizcaya. I tot, sense deixar d'anar construint el seu estadi de Chamartín.

El club blanc ja era un gegant amb milers d’aficionats que plantava cara al Barça i l’Athletic, fitxava bons jugadors i es relacionava amb el poder. Llavors, de fet, el seu president era Luis de Urquijo y Landecho, II marquès de Bolarque, un important banquer que seria ambaixador a Alemanya. Després de fitxar Zamora, però, va cedir el càrrec a Luis Usera, un empresari casat amb la comtessa de Bugallal. Quan el 'divino' Zamora va arribar al Madrid, va declarar: "Estic a punt per defensar els valors del Madrid, club amb els més selectes jugadors d’Espanya".

Zamora, però, es va lesionar i li va costar agafar ritme en un equip que portava més de 13 anys sense guanyar un títol important. Aquell Madrid, amb Santiago Bernabéu de secretari, es volia fer gran i guanyar la Lliga, que en les primeres edicions del torneig era cosa del Barça i l’Athletic. I per acabar de fer el salt de qualitat, els blancs van pensar en Samitier.

Samitier, el gran barcelonista

Ja en el partit a Les Corts de la temporada 1930/31, Bernabéu va proposar a Samitier marxar al Madrid. Però aquest, ben pagat i estimat, va dir que no. El Barça, era casa seva. Samitier, nascut al carrer Urgell, ja jugava a futbol amb 11 anys. Des de casa seva veia un d’aquells camps que encara tenia l’Eixample tocant a les Corts, on es jugava a aquest esport que el va seduir. La història d’en Sami és la història de l’explosió del futbol com a espectacle de masses a la ciutat. I Samitier era un bon resum, ell sol, de la Catalunya de l’època: modern, actiu, amb un ull posat a París i un altre ull a Madrid. Samitier, que amb 16 anys va fitxar pel Barça a canvi d’un rellotge i un vestit elegant, era un seductor. Protagonista en el primer títol de Lliga, Samitier tenia bons amics a tota la Península, ja que formava part d'una selecció espanyola que, de mica en mica, es feia respectar.

Una lesió greu i les tensions amb una directiva on no sempre agradava el seu caràcter i protagonisme va provocar la crisis. Llavors, el futbol començava a ser professional i Samitier cobrava molt. Joan Coma, el president del Barça, va pensar a estalviar. I Sami ja no era el d’abans. Total, que el 1932, just l’estiu en què el Madrid havia guanyat la seva primera Lliga, li van donar la carta de llibertat. Ferit, Samitier va decidir marxar al club blanc. Al Madrid ja jugava el seu amic Ricardo Zamora, que s’havia donat a conèixer amb l’Espanyol i no havia tingut problemes per passar al Barça i al Madrid per diners. Samitier i Zamora eren companys de gresques, els agradava provar els nous cotxes que arribaven a la ciutat, deixar-se veure amb cantants del Paral·lel i comprar la millor roba. Quan Zamora va trucar a en Sami per dir-li que a Madrid viuria bé, ell no va dubtar gaire. I de sobte el barcelonisme es va adonar que Samitier ja era madridista. Va ser un cop fort. El Madrid li va oferir 7.000 pessetes pel traspàs i 15.000 per temporades de sou.

Samitier ja jugava a un nivell més baix per culpa de la lesió, però va guanyar una Copa i una Lliga vestit de blanc, i es va fer estimar per l’afició. De fet, la Lliga 1933/34, guanyada pels blancs amb homes com Ciriaco, Quincoces o Zamora, va tenir un moment àlgid en la derrota del Barça per 2-1 a Madrid... amb dos gols de Samitier.

Sami va gaudir una ciutat, Madrid, que vivia dies esbojarrats. El club on jugava havia deixat de ser ‘Reial’, ja que s’havia proclamat una República. I intel·lectuals com Neruda es deixaven veure per la capital espanyola, per copsar-ne els canvis. Samitier ho va viure amb bogeria. Va anar a les primeres corrides a la nova plaça de las Ventas, inaugurada el 1934, i va conèixer l’actriu catalana Margarida Xirgu, que el 1934 va estrenar ‘Yerma’, de Lorca, al Teatro Español. El mateix Federico Garcia Lorca es deixaria seduir pel talent de Samitier. I això que no li agradava el futbol.

Samitier sempre es feia amic dels intel·lectuals o cantants, com Carlos Gardel o Maurice Chevalier. A Madrid era amic dels toreros i va mantenir relació amb escriptors de la generació del 28, com José María de Cossío, el qual admirava el seu joc. A Rafael Alberti ja l’havia conegut abans gràcies a de Cossío. A Madrid va arribar a conèixer Federico Garcia Lorca, i el poeta va protagonitzar un incident quan va anar a veure un partit de futbol a Madrid de la selecció espanyola contra un club txec de Brno, partit de preparació d’un duel contra Àustria. Lorca va voler entrar a l’estadi Metropolitano, però no tenia entrada. I en lloc de pagar, se li va acudir una idea per mirar d'entrar-hi gratuïtament. En ser aturat pels treballadors, Lorca, entremaliat, els va dir: “No sabeu amb qui parleu, oi? Sóc Samitier!". La jugada no li va sortir bé, ja que els treballadors del camp coneixien Samitier, però no Lorca. Al final, de Cossío, que era intel·lectual però també president del Racing de Santander, va aconseguir fer-lo entrar al camp.

Samitier va tornar a Barcelona després de dos anys a Madrid. Zamora s’hi va quedar més temps i una aturada seva en els darrers minuts de la final de Copa va permetre al Madrid guanyar la final contra el Barça. La Guerra Civil començaria poc després i posaria punt final a uns anys plens de canvis i somnis en què dos catalans van ajudar a fer del Madrid un gegant que guanyava títols.