El Sant Jordi de les fracassades
Les dones desobedients, les rares, les inconvenients, tenim un record compartit del Sant Jordi a l’institut. Cada 23 d’abril es feia evident allò que vèiem cada dia però que no cada dia quedava tan ostentosament assenyalat; el fet que nosaltres, les rares, no teníem parella. No en teníem per grasses, per coixes, per lletges, per xicotots o lesbianes. Perquè, encara que per lesbianes tinguéssim parella, no sempre la podíem visibilitzar tan alegrement com la resta. O no en teníem perquè no en volíem, cosa que l’entorn entenia (i entén) com una desviació, una malaltia o una excentricitat. I caminaves pel carrer i et semblava que tothom et mirava i deia, en veu baixa: mira, no té rosa..., ella no en té. I la raresa que portaves com podies cada dia de l’any quedava, de sobte, remarcada. Perquè la raresa en si mateixa no té res de dolent. Però la violència que rep la raresa ja és un altre tema.
Marcar una línia estricta entre el dins i el fora, entre la normalitat i la anormalitat, entre anar simplement pel món i anar amb una lletra escarlata, no és només una forma de correcció per a qui la rep, sinó que és un missatge, un avís, per a la resta, una manera de disciplinar-nos socialment, utilitzant terminologia del francès Michel Foucault. És per això que hi ha tant d’enrenou, tanta obsessió amb els quatre gats que som lesbianes, bisexuals, gais i persones trans. No som perillosos quantitativament, però som un mal exemple i és a través de nosaltres que s’ensenya a la resta què els passarà si trenquen la norma.
Les correccions socials, doncs, tenen moltes branques, i algunes són festives. Algunes ens proposen participar d’una gran comunió col·lectiva per rebre l’aplaudiment de la feina ben feta. En aquest cas, la feina de gènere. Ser una bona dona no és només ser heterosexual sinó demostrar-ho. I la prova que l’heterosexualitat no és una pràctica sinó un sistema és que no es demostra tenint molts amants (la pràctica), ja que això et torna a situar en l’espai de la dona incorrecta, sinó tenint parella, en concret, tenint un home (la construcció sistèmica del sistema de gènere). Les dones que ens relacionem amb dones fem un acte de visibilitat a través de la rosa, però els matisos són complexos. Utilitzar un ritual heterocentrat només ens empeny a una fantasia de normalitat indesitjable. No es tractava de ser iguals en el sistema que ens fa tant de mal, sinó d’utilitzar la diferència per dinamitar aquest sistema. Per a nosaltres i per a tothom.
L’inici de la tradició de la rosa -sovint les arrels són més esclaridores que les branques- té un sentit clar: mostrar públicament quines dones no estan disponibles i quines sí. Passats els segles, hem posat en dubte aquesta disponibilitat però no pas l’ostentació de tenir parella. Perquè el ritual de la rosa no conté un fet privat sinó públic. Les roses les passegem i pugem fotos a les xarxes socials mostrant qui en té i qui no en té i demostrant que, malgrat tot el feminisme, ens segueix produint vertigen ser mirades com a dones fracassades en l’últim reducte inqüestionat: el fet que una dona amb èxit és una dona que enamora. No només a ella, sinó que enamora els altres. Perquè encara ens construïm en el desig que rebem; ens construïm el valor social i ens construïm l’autoestima.
A part d’això, hi ha una responsabilitat col·lectiva de la qual hem de prendre consciència urgent com a feministes. Als Països Catalans, l’any 2018 es van comptabilitzar 21 feminicidis, és a dir, assassinats de dones en mans de parelles o exparelles. Aquest és l’extrem d’un cúmul esfereïdor de violències en el si de la parella. No sé si cal dir que no totes les parelles són violentes. Però sí que trobo important tenir present quins mecanismes fan que les dones sostinguem tantes violències en aquest entorn empantanegades de sentiments de culpa i de fracàs. Aquesta sensació de fracàs, social i personal, que és deixar una parella o viure sense parella és la que estem alimentant amb aquests rituals comunitaris de celebració de la parella. Perquè el ritual de la rosa no celebra l’amor: en aquest cas repartiríem roses a molta gent del nostre entorn. La rosa parla de la parella. Perquè encara el ritual del llibre ha aconseguit desempallegar-se un xic d’aquestes càrregues: és molt més transversal en l’àmbit de gènere gràcies al reclam de les dones que també volem llegir, i molt menys significat per regalar a les amistats. Però la rosa és per a les dones que han aconseguit ser desitjades.
Reivindiquem poc el fracàs en un món on l’èxit es mesura en dinàmiques que avorrim. Si el nostre èxit com a dones es basa a demostrar quant de desig rebem, tant el silenci com la multiplicació són bones maneres de fer boicot al mandat. La rosa en privat, la rosa amagada, la rosa sense xarxes, sense ostentació, o la rosa per a tothom, més enllà de la parella. La rosa per a les amigues i els amics que hi són cada dia i que ens sostenen quan arriben els desamors, les roses per als companys de feina i per als nens que han de créixer sense voler matar dracs.
