Schulz i la crisi de la socialdemocràcia
El somni de Martin Schulz de convertir-se en el nou Willy Brandt sembla ja un impossible. A dos mesos de les eleccions alemanyes, el candidat socialdemòcrata, que esperava acabar amb els dotze anys de regnat de Merkel, no ha aconseguit construir l’alternativa necessària. L’SPD paga avui el preu de tantes coalicions multicolors que l’han portat a governar amb la dreta o l’esquerra segons l’escenari. Però, sobretot, és víctima de la fortalesa política d’una Merkel incombustible, que ha fagocitat -quan ha calgut- el terreny i les propostes polítiques dels seus rivals, des de la implantació del salari mínim a la solidaritat amb els refugiats. En canvi, els socialdemòcrates de la Gran Coalició van ser incapaços de desmarcar-se amb contundència de la cruesa de Berlín i del seu ministre de Finances, Wolfgang Schäuble, en els pitjors moments de la pressió sobre Grècia.
Sense model clar
Sense model clarJeremy Schulz o Martin Macron?, es preguntava fa uns dies el setmanari alemany Der Spiegel intentant esbrinar si el model de Martin Schulz és el del laborista britànic Jeremy Corbyn o el del president francès, Emmanuel Macron, que ha deixat el Partit Socialista francès enfonsat en la crisi més greu de la seva història.
El carisma i la predisposició mediàtica de Schulz han estat, fins ara, insuficients per revertir la tebior i el dubte que arrossega l’SPD. L’expresident del Parlament Europeu vol construir una alternativa sense trencar cap dels ponts bastits pels socialdemòcrates durant aquests anys.
Schulz va parlar ahir a Roma de solidaritat. Després d’entrevistar-se amb el primer ministre italià, Paolo Gentiloni, Schulz va advertir que els països que rebutgin participar en l’acollida dels refugiats haurien de patir conseqüències financeres. El socialdemòcrata va dir que el futur pressupost comunitari s’ha d’entendre com un “pacte de solidaritat” que no es pot utilitzar a la carta i per al que convé. Al congrés de l’SPD d’ara fa un mes, Schulz va presumir de ser més proeuropeu i més antiamericà que Merkel, va parlar de justícia social i de la fi de l’austeritat a Europa. Però s’enfronta a una lluita desigual. Merkel ha aconseguit erigir-se en garantia d’estabilitat per als alemanys i de lideratge amb principis enfront de Donald Trump. Ha recuperat, per a aquesta campanya electoral, el discurs de la identitat que s’havien apropiat des del populisme d’Alternativa per a Alemanya -ara en hores baixes a les enquestes-. La cancellera beu d’una bonança econòmica a prova de crítiques per les conseqüències econòmiques d’un superàvit pressupostari que incrementa la distància amb molts dels seus socis de l’eurozona, immune a les denúncies de conxorxa entre totes les grans automobílistiques alemanyes, que van actuar com un càrtel organitzat en l’escàndol de les emissions contaminants. Merkel es permet anunciar en campanya futures rebaixes d’impostos i l’objectiu de la plena ocupació. Schulz promet, en canvi, que l’estat alemany tornarà a gastar.
Una socialdemocràcia europea en declivi -arrasada a França i en transformació al Regne Unit- espera ara els resultats de les eleccions alemanyes per confirmar el seu destí.
