A bona hora, senyories

EscriptorNingú li podrà discutir al ministre de Justícia, Rafael Catalá (la veritat és que escriure el seu nom tres dies seguits és un suplici), la seva capacitat per al consens. Ell ha obrat el prodigi de posar d'acord les diverses associacions espanyoles de jutges i fiscals, des de les conservadores conservadores fins a les conservadores i prou, també dites progressistes. Totes exigeixen la dimissió del ministre, segons diuen per intent d'ingerència en el poder judicial en haver posat en qüestió l'estabilitat mental d'un dels jutges del cas de la Manada, Ricardo González, i sobretot per haver qüestionat l'actuació del Consell General del Poder Judicial, que segons Catalá hauria d'haver actuat preventivament retirant aquest magistrat d'un cas tan sensible per a l'opinió pública. Jutges i fiscals acusen també el ministre de fer electoralisme i de voler fer-se simpàtic amb la ciutadania a costa del prestigi (és un dir) de la magistratura.

Catalá ja va ser reprovat pel Congrés i ara els jutges i els fiscals li fan 'escrache', de manera que la seva permanència en el càrrec és un perjudici contra l'ètica i l'ordre públic molt més greu del que ho eren el màster i les cremes de Cristina Cifuentes. Que Catalá no hagi dimitit o no hagi estat cessat encara només és explicable en un país en què fins i tot el president del govern és un presumpte delinqüent que surt amb inicial i cognom en una llista de beneficiaris de suborns.

Ara bé, dit això és també digne de menció el fet que sigui només ara, quan el ministre ha gosat ficar-se amb un dels seus, que la judicatura descobreixi que és un ministre que no respecta la separació de poders. I no un dels seus qualsevol, sinó un jutge que ha causat un escàndol que ha ressonat internacionalment en emetre un vot particular per posar-se de part d'una colla repugnant de violadors. Però, tot i així, el corporativisme judicial s'activa quan Catalá assenyala aquest jutge i critica el CGPJ. No abans.

No han dit res cada vegada, i en són moltes, que el ministre s'ha permès anticipar interlocutòries i resolucions judicials abans que fossin fins i tot redactades, perquè ja sabia què dirien, i ho sabia perquè intervenia directament en la seva elaboració. No han dit res quan un fiscal general de l'Estat, José Manuel Maza, va ser reprovat al Congrés juntament amb el ministre per la seva actuació descaradament partidista, ni quan el fiscal en cap d'Anticorrupció, Manuel Moix, va resultar ser el propietari d'una empresa fantasma al paradís fiscal de Panamà. No han dit res cada vegada que algun jutge ha deixat en llibertat grups violents d'ultradreta, o quan els membres d'un d'aquests grups, els que van assaltar la llibreria Blanquerna de Madrid, no han ingressat a presó a pesar d'haver estat condemnats. No han dit ni piu davant dels reiterats abusos, manipulacions i excessos que pateix la justícia a Espanya en benefici de la dreta més ultra. Només protesten quan el ministre té una relliscada i gosa qüestionar-los. Potser és que tenen el ministre que es mereixen.