Ayuso, virus i lluita de classes
La situació a la regió de Madrid (en diem regió a pesar que Madrid és Espanya i, fins i tot, la meta a Espanya, com va venir a dir la presidenta Ayuso ahir envoltada de banderes) recorda aquella feta d'un locutor de ràdio del franquisme que, quan va haver d'informar d'un accident ferroviari en què hi havia hagut morts, va aclarir: “Afortunadamente, ninguna de las víctimas viajaba en primera clase”. Tots els morts eren de tercera, amb la qual cosa la tragèdia ja era més passadora.
S'ha fet famosa la suspensió d'una funció de l'òpera Un ballo in maschera, de Verdi, al Teatro Real de Madrid, on els espectadors de les llotges de més amunt (els de les entrades més barates) es van adonar que els havien amuntegat sense gaire miraments, en contrast amb els espectadors de platea (entrades més cares), que havien estat col·locats respectant les distàncies reglamentàries perquè la cultura sigui segura. La revolta del galliner del Teatro Real ha tingut tant de ressò que ha eclipsat la iniciativa d'Izquierda Socialista, el corrent intern del PSOE que passa per ser més d'esquerres. Aquesta gent van fer un comunicat de to més que dramàtic, en el qual, sota un títol tan prudent en temps d'alarma com Nos dejan morir, demanaven al govern de Pedro Sánchez (és a dir, al PSOE al qual pertanyen) l'aplicació de l'article 155 a la Comunitat de Madrid, per prendre-li el comandament a Díaz Ayuso abans que no fos massa tard. No discutirem que Díaz Ayuso sigui una governant inepta i irresponsable, perquè ho és. Però també és dramàtic que s'hagi normalitzat, a la política espanyola, la utilització de l'article 155 com a explosiu per fer volar governs autonòmics, forçant la lectura d'aquest article i donant-li un contingut que a la pràctica suposa una vulneració de la mateixa Constitució. Que, a més, ho facin uns que se suposa que són l'ala progressista dels socialistes, i que per tant se suposa també que són partidaris de superar el model autonòmic actual per anar cap a uns proposta de caràcter federalitzant, és francament insuperable. També si ens ho mirem des del punt de vista social: defensors dels serveis públics reclamen una intervenció salvatge de l'Estat que deixi els serveis públics perduts en un laberint administratiu i burocràtic, com va succeir a Catalunya durant l'aplicació del 155.
És evident que Díaz Ayuso no és una persona apta per tenir responsabilitats de govern (com tantes altres, per altra banda) i que la seva actitud cap a la classe treballadora en concret és d'un menyspreu absolut (fins i tot encara que una part important de la classe treballadora sigui votant fervorosa del seu partit). La divisió interna del seu govern (Ciutadans contra PP, i encara, bona part dels càrrecs del PP enfrontats entre els partidaris i els detractors de la presidenta) testimonia una combinació temible (per als ciutadans, sobretot) de nervis, sectarisme i falta de cervell. A més d'una ànsia per arribar al poder sense saber què hi trobaràs: per exemple, una pandèmia.