Banderes i banderisme

L'aparatosa posada en escena de la compareixença conjunta de Pedro Sánchez i Isabel Díaz Ayuso d'aquest dilluns, amb tot aquell banderam al darrere del president i la presidenta, constituïa un greuge comparatiu per a tots els presidents de totes les altres comunitats autònomes, i, per elevació, per a tots els caps d'estat amb vocació autoritària amb qui es pugui reunir d'ara endavant Sánchez: és dubtós que, si algun dia aterra a Madrid, Donald Trump es conformi amb menys pompa. No cal ni imaginar què hauria passat si a Quim Torra se li hagués acudit rebre Pedro Sánchez armat amb una dotzena de senyeres, ni que les hagués acompanyat d'un nombre equivalent de rojigualdas. Per compensar-ho, el president de la Generalitat no va perdre l'ocasió de fer una exhortació ben extemporània als catalans: que s'abstinguin de viatjar a Madrid, lloc infestat de miasmes.

Ayuso va rematar l'estampa de les banderes amb unes declaracions gairebé irreproduïbles per pura vergonya aliena. Resumint-les, va dir que Madrid era “Espanya dins Espanya” (la meta-Espanya, per tant), que Madrid és la que proveeix el benestar a tots els espanyols i que seria textualment “injust” tractar Madrid com la resta de comunitats autònomes. Deixant de banda que mai s'ha tractat Madrid com la resta de comunitats autònomes, sinó que en la seva qualitat de quilòmetre zero de l'Espanya radial i de capital del reino ha rebut sempre un descarat tracte de favor que abasta tots els àmbits –des del polític fins a l'esportiu, des de l'econòmic fins al cultural–, els manaments d'Ayuso es resumien en dos: exaltaràs Madrid per damunt de totes les coses i tot el que no és Madrid i no passa a Madrid senzillament no importa, i amb prou feines existeix. Un plantejament que és l'abecé del nacionalisme espanyol d'ultradreta, hereu directe del franquisme, que Díaz Ayuso representa i personifica com ningú. Fins i tot quan es dedicava fer tuits com si fos en Pecas, el pobre gos d'Esperanza Aguirre, ja escrivia coses com aquestes: “Los comunistas no quieren que me paseen. No quieren libertad. ¡Guau!” Humor amb l'esperit de l'Alcázar de Toledo.

L'episodi de la banderada de dilluns va ser, també, un punt àlgid dins el banderisme que ens assetja de fa temps, i cada vegada més, en la nostra vida pública. Per molt que Sánchez es posi la bandera espanyola a la mascareta, i que hi hagi un corrent de l'esquerra espanyola que reivindiqui que no s'ha de renunciar a la bandera, el cert és que aquesta batalla ja la tenen perduda: són la dreta extrema i l'extrema dreta, les que s'han fet seva la rojigualda i la presenten com un símbol agressiu, que exigeix submissió i reverència, i que va associat no tan sols a l'exaltació nacionalista, sinó també a valors com el masclisme, el racisme i la reivindicació del franquisme. Algú em dirà que per la banda independentista també hi ha banderes a cabassos, i és lamentablement cert, però les connotacions en cada cas són contraposades. Tot i que, d'acord: amb unes connotacions o altres, les banderes es multipliquen quan falten idees i fracassen els polítics.