'Bella ciao', Felip

Quan Felip VI menciona, en la seva declaració institucional televisada de dimecres al vespre, “els nostres llocs de treball i les nostres empreses, en definitiva el nostre benestar”, té l'inconvenient de no tenir ni idea de què parla. En parla perquè algun escrivent de la casa reial espanyola l'hi ha posat al discurs, però ell no sap, ni sabrà mai, quina cosa és tenir una feina (la que sigui: de peó de brigada o d'astrofísic), o tirar endavant una empresa, o ser autònom (emprenedor, en l'idiolecte dels polítics). Ni sabrà tampoc quin és el compromís i la responsabilitat que això comporta: al cap i a la fi, recordem que la Constitució estableix que ell, el rei, és l'únic espanyol “inviolable i no subjecte a responsabilitat”. Els altres sí que vivim subjectes a responsabilitat, i de fet això és el que ens fa sentir motivació i, si convé, orgull. No un abstracte “benestar”, concepte polític que segons Felip obtenim del fet de pertànyer al “gran país” sobre el qual ell regna.

Quan Felip VI cedeix a les raspallades verinoses dels seus cortesans i aduladors (l'adularan fins que s'estimbi, i després se'l trauran del damunt amb la mateixa energia amb què ara li fan la pilota) i acaba sortint a fer un discurs televisiu per afrontar la crisi, quan ja fa dies que la gent viu confinada a casa i no està per brocs, equivoca el missatge que pretén transmetre fins a fer-lo trabucar. L'únic precedent de la intervenció de dimecres va ser el discurset del 3 d'octubre del 2017, en què va distingir entre els catalans “que no havien de témer res de l'Estat” i els que sí. Aquests mateixos aduladors li han repetit un milió de vegades que aquell moviment va ser una obra mestra de la política moderna, però el cert és que va ser un error calamitós que va abocar benzina sobre una foguera encesa i que va agreujar i va fer encara més aspre el conflicte entre Catalunya i Espanya. Aquesta vegada les conseqüències del discurset no seran tan greus ni de bon tros, perquè va consistir en quatre tòpics recosits com de pressa i sense ganes, i del tot insubstancials. Però si el rei d'Espanya i qui li escriu aquestes bagatel·les pensen de debò que una situació com aquesta, amb totes les implicacions i les derivades que tindrà en la vida de les persones, es pot definir com “un parèntesi”, és que de debò els falta el mínim d'empatia per relacionar-se amb la resta dels humans.

Quan Felip VI, en fi, surt per la televisió i no fa ni un trist esment a l'escàndol superlatiu que protagonitzen ell mateix i el seu pare, el rei emèrit Joan Carles, davant del món sencer, i ni tan sols ho aprofita per presentar ni que sigui una disculpa, vol dir que efectivament no ens veu com a ciutadans sinó com a súbdits. Es va tornar a creure l'estratègia dels seus aduladors, que li devien dir que parlant del coronavirus podria tapar els estralls del virus de la corrupció. La resposta, simultània al seu lamentable discurs, la va tenir als balcons de tot Espanya (no només d'aquella Catalunya que ell va assenyalar) que li cantaven el Bella ciao al ritme d'una ferotge cassolada.