Com van les euroordres, magistrat Llarena?

La tragèdia nacional espanyola s'ha consumat i el jutge Llarena veu aturada (per tercera vegada) una euroordre contra els polítics catalans exiliats, que segons la versió oficial són criminals perillosos i covards fugits de la justícia. En aquesta ocasió es tracta d'una suspensió cautelar, perquè el jutge belga reconeix la immunitat de Puigdemont i Comín com a europarlamentaris i considera que la justícia espanyola hauria d'haver demanat l'autorització prèvia del Parlament Europeu abans de demanar-ne la detenció. El cas és que sigui per defectes de forma, de procediment o de plantejament, tot un magistrat del Tribunal Suprem com Pablo Llarena no és capaç de cursar una ordre de detenció entre estats membres de la Unió Europea (euroordre) literalment ni a la de tres. Una euroordre, pel que expliquen els que en saben, és un procediment molt clarament reglamentat. Existeix fins i tot un llistat de delictes pels quals l'euroordre se sol·licita i s'activa de forma gairebé automàtica. No figura entre aquests delictes, per posar un exemple, compondre i cantar cançons de rap. Tampoc organitzar referèndums, ni que siguin d'autodeterminació. Tot sigui dit, organitzar referèndums no és delicte ni tan sols per a la legislació espanyola. D'aquí que les acusacions contra els líders polítics i civils de l'1-O hagin seguit un rumb arbitrari i erràtic, que va passar primer per la rebel·lió i després per la sedició, d'acord amb el guió fixat pel fiscal general Maza en un escrit anomenat Más dura será la caída, un títol que de cada dia sembla més una profecia autocomplerta. La rebel·lió la va haver de descartar el mateix Tribunal Suprem per la inconsistència de les proves aportades, a pesar que encara avui la Fiscalia insisteix a reclamar-la amb ofuscació. La rebel·lió la van donar per provada, a còpia sobretot d'acumular falsos testimonis que anaven en aquesta direcció. Però quan la sentència del Suprem es converteix en fonament per a una euroordre, no funciona. No funciona de cap manera, i encara menys encara després de l'anomenada doctrina Junqueras, establerta per la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea del 19 de desembre.

Tornant al magistrat Llarena, el problema no és tan sols que ell sigui un incompetent, fins al punt de ser motiu de riota. El problema és que el nacionalisme espanyol converteix cadascuna de les seves euroordres en una qüestió de punt d'honor nacional. Mitjans de comunicació, partits polítics i –cosa que és pitjor– jutges i fiscals, en parlen com si es tractés de la participació de la roja en una competició. Per la mateixa lògica absurda, cada vegada que l'euroordre no prospera prefereixen pensar que hi ha tongo i que Europa els té mania. La ciutadania queda frustrada, preguntant-se com és possible que no es vulgui entregar a Espanya uns delinqüents tan perillosos. A ningú se li acut explicar que dins la Unió Europea no s'extradeixen persones perseguides per qüestions polítiques. Ni hi són ben vistos els estats que tenen presos polítics.