Condemnar els ja condemnats

EscriptorSi s'apliqués, posem per cas, a la participació d'Espanya a la Guerra d'Iraq (una guerra il·legal, com va acabar de demostrar fa un parell d'anys l'informe Chilcot) la mateixa lògica jurídica i processal que s'aplica als encausats pel 9-N i l'1-O, es donaria el cas que José María Aznar hauria de ser condemnat a fortes penes civils i penals. Una lògica, vull dir, en què prevalgués un ànim de persecució i en què no existís la presumpció d'innocència ni el principi jurídic 'in dubio pro reo' (“en cas de dubte, a favor del reu”), en què les proves inculpatòries i exculpatòries poguessin, respectivament, ser inventades o rebutjades sense cap criteri clar, i en què tant la instrucció com el mateix judici es duguessin a terme amb una clara voluntat de càstig i escarment. En una lògica així, Aznar seria molt probablement condemnat com a responsable subsidiari de les mort d'onze soldats espanyols i dels periodistes Julio Anguita Parrado i José Couso, dels 260 milions d'euros de diner públic que va costar aquella guerra als contribuents espanyols (xifres oficials), i també se'l condemnaria a reparar els danys morals i materials dels atemptats a Madrid de l'11-M, que van ser la resposta d'Al-Qaida a la participació espanyola (il·legal, repetim-ho) en aquell conflicte. Uns atemptats que van causar 193 morts i 2.057 ferits.

A aquesta lògica, ja de per si prou tenebrosa, hi hem d'afegir ara una nova particularitat, i és que aquells líders polítics que ja hagin estat sentenciats per una acció de govern que un tribunal consideri delictiva ho poden tornar a ser, de sentenciats, pel Tribunal de Comptes, un organisme que es dedica a fiscalitzar com gasten les administracions el diner públic. Mas, Ortega, Rigau i Homs havien estat sentenciats per la consulta del 9-N amb penes ben dures, però absolts de malversació per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Ara el Tribunal de Comptes no diu exactament que hi hagi malversació, però sí un mal ús dels recursos públics, i condemna aquestes persones a pagar una factura de 4,9 milions d'euros (més els recàrrecs, que no són poca cosa). Se'n podria dir una condemna extractiva, i de ben segur que se'n pot dir arbitrària. Tornar a condemnar els que ja havien estat condemnats només s'entén des de la voluntat d'imposar un càstig exemplar. I és, per tant, injust.

Com que el principal concepte de la factura són els ordinadors, devem haver d'entendre que aquests ordinadors van ser utilitzats aquell dia i mai més, i que ara deuen estar conservats al Museu d'Història de Catalunya, o al de Montserrat. La realitat és que formen part de la despesa corrent de la Generalitat, i que condemnar uns polítics a pagar per això sembla una broma de mal gust propera a la indecència. Sobretot en un país en què el cost de la corrupció política se situa entorn de l'1% del PIB, i són molt pocs els casos de corruptes condemnats que tornin ni un cèntim del que han robat a les arques públiques. Ara que mencionàvem Aznar, sembla que ell i els membres dels seus governs en sabien alguna cosa, de corrupció.