Entre Altsasu i Algesires
EscriptorQuatre dels joves d’Altsasu han estat detinguts i posats en presó preventiva incondicional, a causa del “risc de fuga” que hi veu l’Audiència Nacional. Tres dels seus companys ja fa més d’un any i mig que hi són, també preventivament. La proximitat en el temps dona per malpensar en una decisió revengista relacionada amb la fuga del raper Valtonyc, però ja hauríem de saber que la justícia és imparcial i que no es mou per cap altre ressort que no sigui el compliment de la llei.
També és fàcil caure en la temptació de comparar la severitat que es gasta amb els joves bascos i la folgada complaença amb què il·lustres condemnats per la mateixa justícia i per delictes molt més greus es passegen a lloure, des de l’esposa de Bárcenas o l’exmarit d’Ana Mato fins als ultres de la llibreria Blanquerna o el filantrop Iñaki Urdangarin. Però no hem de fer-ho, perquè cada cas és cada cas i incorreríem en demagògia.
Però potser no és cap disbarat ni cap tergiversació mirar-se el cas d’Altsasu a la llum (és un dir) d’un altre cas recent que sí que hi presenta alguns paral·lelismes, i que també ha tingut força ressò. Fa unes setmanes, a Algesires, nou agents de la Guàrdia Civil de paisà van ser agredits per unes 40 persones que sortien molt animades d’un banquet de comunió. Però no es va tractar d’una bronca amb crits i alguna empenta, sinó d’una pallissa amb bats de beisbol, totxos i pedres, sense comptar tota mena d’amenaces, insults i agressions verbals. D’aquella ferotge turbamulta han estat detingudes vuit persones, que s’enfronten a penes d’un màxim de 7 anys per agressió a agents de l’autoritat, desordre públic i baralla tumultuària.
Per descomptat, entre les acusacions contra els agressors d’Algesires no hi ha figurat ni per un instant la de terrorisme, i aquí tornem a malpensar: deu ser perquè, en lloc d’”aldeanos embrutecidos” (com va qualificar els joves d’Altsasu l’advocat dels guàrdies civils), són d’un altre indret més cosmopolita de les Espanyes? És a dir, deu ser perquè no són bascos? Però és que, a més, a ningú se li ha acudit ni tan sols investigar les més que possibles relacions dels agressors amb els narcotraficants que no tan sols campen ben a pler pel Camp de Gibraltar, sinó que se n’han fet amos i senyors i hi imposen la seva llei. Per la força bruta, i mai més ben dit.
Davant de la gravetat dels fets, sobta que el govern d’Espanya no hagi enviat dos vaixells amb deu mil efectius a controlar Cadis i Gibraltar. Posats a malpensar, algú podria arribar a pensar que alguns policies que criden, aguerrits, “Que nos dejen actuar!” quan es tracta de pegar a senyores grans s’ho pensen una mica més quan es tracta de narcotraficants armats fins a les dents. I fins i tot que els narcos tenen per costum fer-se més simpàtics pagant moltes coses, entre altres coses alguns partits polítics. Però això tornaria a ser demagògic, i d’un gust pèssim.