Espanya Global, rei retrògrad

Suposem que la reina Elisabet d'Anglaterra obrís amb un discurs un esdeveniment internacional que se celebrés en alguna capital del Regne Unit (Edimburg, posem per cas), afirmant davant de tothom que el seu país és una democràcia plena. Causaria perplexitat. Suposem també que, a més, els líders independentistes escocesos estiguessin sent jutjats al mateix temps en un judici de dubtosa qualitat jurídica i democràtica, després d'haver passat més d'un any en presó preventiva. Suposem, a més, que els ciutadans escocesos haguessin estat apallissats per la policia mentre votaven en un referèndum d'autodeterminació convocat pel govern escocès. I suposem encara que la reina hagués donat el vistiplau a aquesta repressió violenta i que hagués intentat interferir en el judici amb l'argument, típicament autoritari, que la llei és prèvia i superior a la democràcia. Aleshores, el discurs de la reina Elisabet d'Anglaterra causaria no tan sols perplexitat (ja es dona per sabut, que el Regne Unit és una democràcia plena: malament si la reina ha de sortir a explicar-ho en un fòrum internacional), sinó també estupor (¿com gosaria la màxima representant d'una monarquia parlamentària immiscir-se d'aquesta manera en assumptes que no li corresponen, i que són tan delicats?)

Aquest comportament que resulta difícilment imaginable per part de la reina Elisabet és exactament el que va tenir diumenge el rei Felip VI al sopar oficial d'obertura del Mobile World Congress. Els congressistes del MWC, gent avesada a parlar del futur, es deuen sentir reconfortats quan una figura tan futurista com un rei els parla de l'aprovació, fa quaranta anys, d'una Constitució en un país que sortia d'una dictadura que havia durat quaranta anys més. Si els responsables del MWC s'empassen això sense protestar, no veig per què ens han d'inquietar tant les vagues de taxi o de metro, ni la fugida d'Uber i Cabify.

El rei Felip VI també està en campanya, i no deixa passar ni un acte oficial d'una certa rellevància sense dir alguna cosa ofensiva per als ciutadans de l'estat espanyol que se senten incòmodes amb la seva actuació, o sense com a mínim repetir per enèsima vegada que Espanya és una democràcia envejable, a veure si ens entra dins el cap. Esclar que no ens ho diu exactament a nosaltres, sinó pensant sobretot en l'exterior. Ara bé, a l'exterior totes aquestes proclames hi arriben somortes i diluïdes, i si algú hi para esment li deuen fer el mateix efecte que l'estèril campanya de l'Espanya Global del ministre Borrell i la secretària d'estat Irene Lozano (una secretària d'estat capaç de comparar un referèndum d'autodeterminació amb la violació d'una dona): l'efecte descrit per aquella frase llatina que diu "Excusatio non petita, accusatio manifesta". O, per dir-ho amb un refrany ben castellà, "Dime de qué presumes y te diré de qué careces". Ja es veu que parlem de persones fàtues i pomposes, que desconeixen el sentit de la vergonya, que sí que abunda –per sort– entre els ciutadans sobre els quals es pensen que manen.