Espanya sempre els ha importat un rave

“La llibertat és [...] un rei sortint en tren cap a l'exili”. És un vers d'un dels poemes més coneguts de Joan Margarit, que du per títol La llibertat. En aquesta ocasió, però, no es tracta d'un exili sinó de la fuga d'un (presumpte) delinqüent, i no en un tren inhòspit, sinó amb el beneplàcit del govern i la justícia. El rei Joan Carles fuig d'Espanya per facilitar-li el regnat a un altre (presumpte) delinqüent, el seu fill Felip VI, titular segon d'una societat panamenya que gestionava diners robats a les arques de l'Estat, que és on havien d'anar. Mentrestant, és Joan Carles qui li fa saber a Felip que se n'ha anat, i no Felip qui li ordena que ho faci. És només una altra confirmació de la inoperància de l'actual casa reial, i del fet que, fins i tot ara, Felip VI segueix sent molt pitjor rei del que ho ha estat son pare.

Els fets oscil·len entre el ridícul i la indecència, duts tots dos a les màximes cotes d'impudor i desvergonya. Parlem de categories morals, amb conseqüències d'abast institucional, polític i jurídic. Costa creure que els protagonistes siguin capaços de presentar-se encara davant dels seus súbdits, si no fos que n'hi ha una gran quantitat que segueixen disposats a defensar allò que és indefensable. Lògic: la putrefacció de la Corona equival a la descomposició de la Transició i del sistema polític del 78. També implica haver d'admetre el fracàs d'aquells que han dedicat la vida a donar legitimitat a aquest sistema: des de la judicatura, des dels mitjans de comunicació o des de les anomenades elits intel·lectuals. Una vegada tothom veu que el rei va despullat, ells queden també amb el cul a l'aire. I reaccionen malament, apel·lant –com sempre– a Espanya i els seus interessos. Són la demostració vivent de la dita de Samuel Johnson: el patriotisme sovint és el refugi dels pocavergonyes.