Esquerdes i cruis

Artur Mas va rompre el seu silenci per deixar clar que no es mourà del PDECat, que no s'unirà a JxCat i que no pensa tornar a la política activa, sinó que pensa reforçar el vessant institucional de la figura de president de la Generalitat has been. També va repetir més que a bastament que no pensava barallar-se (en públic, si més no) amb Carles Puigdemont, alegre pilot en cap de la dreta sobiranista catalana, o del que ha vingut a denominar-se espai convergent, o postconvergent. Tot molt correcte, a pesar que les lectures implícites i entre línies deixaven entreveure justament el contrari: Mas va subratllar que tota la seva trajectòria havia apostat per projectes inclusius i no excloents, i va donar a entendre que els plantejaments actuals de JxCat (de Puigdemont, per tant) anaven cap a l'enfrontament intern i la ruptura entre partidaris d'unes mateixes idees. I, per si a algú se li escapaven aquests implícits entre línies, el mateix Mas es va encarregar de subratllar-los en acabar la seva declaració resumint el seu estat d'ànim en tres adjectius: “Trist, decebut i empipat”. Va tenir l'encert de descriure com se senten molts votants i molts militants de l'independentisme català, siguin de dreta o d'esquerra (Mas va dir que aquesta divisió és antiga i obsoleta, però no ho és), davant del panorama de trencadisses i esmicolaments que es produeixen entre i dins les formacions polítiques que representen aquesta ideologia.

N'hi ha per sentir-s'hi, de decebut. A l'enfrontament tradicional entre Convergència i Esquerra (que es va superar provisionalment amb la creació de Junts pel Sí, un dels projectes “de suma”, com ell en diu, impulsats per Artur Mas) s'hi ha afegit recentment la disputa entre el PDECat i JxCat, que en un aspecte concret (la titularitat de la marca electoral de Junts per Catalunya) ha acabat als tribunals. Independentistes catalans querellant-se entre ells davant de la justícia espanyola no és un esperpent petit, i tanmateix no és el més gran que ens hem acostumat a veure. Entre independentistes d'unes i altres famílies, bàndols i bandes hi ha esquerdes, hi ha cruis, hi ha fractures, hi ha fissures, hi ha bretxes i hi ha abismes. Hi ha el que vostès vulguin, menys capacitat de dur endavant un projecte comú. En les actuals condicions seria impossible tornar a fer res semblant a l'1-O, però no és tan sols això. Els mateixos que aleshores s'exclamaven perquè el govern d'Espanya es negava a dialogar, són els que es tanquen ara al diàleg, o hi posen tantes traves com sigui possible. Segur que el diàleg té molt de posada en escena, però no és menys fictici que la confrontació, quan no tens amb què confrontar-te a ningú. Però no és tan sols això. Governs que sovint hem posat d'exemple d'un unionisme democràtic i sensat, com els que van posar les urnes al Regne Unit o al Canadà quan la pressió independentista d'Escòcia o del Quebec va ser prou forta, no convocarien cap referèndum davant d'un adversari com l'independentisme català actual. No en tindrien cap necessitat.