Fatxes per la llibertat, i altres paradoxes

La fiscal del Tribunal Suprem Consuelo Madrigal ha publicat un article al diari El Mundo, intitulat “La sociedad cautiva”, en què envesteix contra la gestió de la crisi del coronavirus per part del govern que presideix Pedro Sánchez i afirma que l'estat d'alarma en què hem viscut durant les darreres setmanes és en realitat un estat d'excepció. Articulista i diari es posicionen en l'ala dura de la dura dreta espanyola, que aquests dies fa pressió perquè el PP voti dimecres contra la nova pròrroga de l'estat d'alarma. Des de la més miserable modèstia (qui soc jo, qui és ningú, al costat de tota una fiscal del Suprem), a mi també em preocupa l'extrema facilitat amb què com a societat ens hem deixat retallar llibertats fonamentals, encara que sigui per un motiu justificat com és l'emergència sanitària en què encara ens trobem. Però a la vegada, tampoc veig quin altre instrument legal hi ha per impedir mínimament que aquestes primeres passes de desescalada no es converteixin en un campi qui pugui, atesa la mentalitat ludicofestiva que sembla haver-se apoderat d'una bona part del personal tan bon punt ha tornat a trepitjar el carrer. Per altra banda, escoltant científics i metges arribes fàcilment a la conclusió que tota precaució és poca.

Però tornant a l'article de la fiscal, hi ha coses que convé no perdre de vista. Consuelo Madrigal va ser una de les fiscals del judici contra els líders de l'1-O: concretament, aquella que s'avançava a dir en veu baixa, com si fos una apuntadora de teatre, les respostes dels testimonis policials. També, juntament amb el fiscal Javier Zaragoza, és una de les veus de l'acusació que més s'han fet sentir contra la sentència dictada per Marchena i els altres magistrats, perquè encara la troben massa benèvola. Recordem per altra banda que Madrigal va ser fiscal general de l'Estat, i que va inaugurar el curs judicial 2016-2017 amb un discurs en què va afirmar textualment: “No és la llibertat la que fa lliures els ciutadans, sinó la llei”, una idea de naturalesa inequívocament feixista. Aquell curs judicial era el que s'encaminava precisament cap al referèndum de l'1-O, un episodi que a Javier Cercas i a Miquel Iceta els va causar més angoixa que la pandèmia del covid-19 amb tots els seus morts.

Ho repetirem: malament quan els que clamen per les llibertats ciutadanes es diuen Madrigal, Díaz Ayuso, Núñez Feijóo o Juanma Moreno, i quan els seus altaveus són els mateixos mitjans sensacionalistes, intoxicadors i/o ultranacionalistes de sempre. Cadascú farà el que trobi, però seria necessari que la voluntat de marcar perfil i distància respecte del govern d'Espanya no faci coincidir els partits dels presos polítics precisament amb aquells que més han fet per ficar-los i mantenir-los dins la presó. Que hi coincideixin Iceta i Cercas és el seu problema. Que hi coincideixin alguns altres, i que acabin donant bola als posicionaments i als interessos de Consuelo Madrigal i companyia, ja és com una sublimació del peix que es menja la cua.