La grandesa de la democràcia
A primera hora del matí, veient les imatges en directe dels nous parlamentaris entrant al Congrés dels Diputats, una tertuliana de La 1 ja diu la frase: “Aquesta és la grandesa de la democràcia”. I la completa a continuació: “Acollir dins el Congrés fins i tot aquells que volen destruir-la, la democràcia”. Un company de taula remuga. “Sí, però això...”, volent dir que troba excessiva i molesta la presència de segons quins diputats. Per les seves paraules caldria esperar que s'estiguessin referint als representants de Vox, pura extrema dreta, pur dissolvent antidemocràtic. Però no: es refereixen als diputats independentistes a les Corts espanyoles que estan en presó preventiva i processats en un judici per presumpta rebel·lió: Junqueras, Rull, Turull i Sànchez al Congrés; Romeva al Senat. Estem en campanya electoral i per tant esperem que aquestes paraules a la televisió pública que paguem tots els espanyols siguin censurades per la Junta Electoral Central, de la mateixa manera que fa dos mesos que a TV3 no es pot dir 'exili' ni 'presos polítics'.
No tan sols això, sinó que els 24 diputats de Vox, aprofitant que encara no estan assignats els seients de cada grup a l'hemicicle, fan la bravata d'asseure's just al darrere del president del govern d'Espanya, Pedro Sánchez, amb una xuleria barata més adequada per a un bar llardós decorat amb un retrat de Franco. No tan sols això, sinó que aviat els diputats i els senadors independentistes estaran suspesos a causa precisament de la seva condició de presos polítics, i els de Vox no estaran suspesos i gaudiran de completa llibertat, fins i tot (com fa el seu líder) per presumir d'anar armat amb una pistola. No tan sols això, sinó que un dels diputats de Vox, Ortega Smith, seguirà exercint l'acusació popular en el judici contra aquests presos polítics. No tan sols això, sinó que, quan els toqui jurar o prometre (aquests juren, esclar) el seu càrrec de diputats, els de Vox ho faran “por Dios y por España”, fent explícita així la seva adhesió al franquisme i als seus crims de guerra i d'estat.
Albert Rivera aprofita per brindar una de les seves repulsives sobreactuacions, fent una soflama contra la presència dels presos polítics, fins que la nova presidenta del Congrés, Meritxell Batet, s'ha d'estrenar retirant-li la paraula. Al Senat, un dels secretaris de la mesa, el vidriós Rafael Hernando, es permet interrompre l'acatament de la Constitució de Raül Romeva per forfollar a continuació: “Que es foti, el desgraciat”. Tanta grandesa democràtica aclapara.
Enmig de l'esperpent (és fins i tot adequat que el president de la mesa d'edat vagi disfressat de Valle-Inclán), hi ha dues imatges a les quals agafar-se: una, la de les bancades de Vox, de Ciutadans i del PP (aquesta última, sotmesa a una severa liposucció), que certifiquen el fracàs electoral del nacionalisme rabiós d'ultradreta. L'altra, la d'Oriol Junqueras i Pedro Sánchez donant-se la mà. Són només imatges, és només un gest, però ara com ara és tot el que tenim.
