El Hard Rock i la ruleta russa

“No costarà ni un euro a les arques públiques”, va ser la resposta del president Torra, al Parlament, a les crítiques dels comuns i la CUP per la compra de terrenys a La Caixa per part de la Generalitat, perquè la multinacional Hard Rock hi pugui construir el seu macrocomplex turístic, basat principalment en un enorme casino amb 100 taules de joc i 1.200 màquines escurabutxaques (teniu tota la informació, i la síntesi de la llarga història del projecte, a l'article de Gemma Garrido Granger publicat en aquest diari). Les paraules de Torra són exactament les mateixes que van pronunciar Mariano Rajoy i Luis de Guindos quan van afaitar seixanta mil milions d'euros a les butxaques dels contribuents per salvar els bancs, i, ni que sigui només per això, qualsevol polític que vulgui tenir una mica de credibilitat hauria d'evitar fer-nos-les escoltar una altra vegada. Parlant de credibilitat, l'antecedent més rellevant (i fallit) del projecte Hard Rock va ser l'Eurovegas de Sheldon Adelson, aquell magnat nord-americà amb aires de 'cowboy' que semblava una de les caricatures de Jack Nicholson, darrere del qual el “govern dels millors” que va presidir Artur Mas va córrer amb una submissió tan penosa com estèril.

No cal ser economista per saber que projectes com el Hard Rock no signifiquen res més que l'empobriment a mitjà termini del territori on s'instal·len, no per ells mateixos sinó pel que significa la seva presència. Els macroprojectes de joc no contribueixen a reforçar economies creixents, sinó que compareixen en territoris amb un model turístic sobredimensionat i decadent, per menjar-se'n les darreres tallades amb la proposta sempre enlluernadora del guany de diners fàcils. Fàcils per a la propietat, segur que sí: no hi ha res més fàcil que fer diners explotant comercialment una addicció, en aquest cas el joc (que sigui legal no fa que una addicció deixi de ser-ho). Una altra activitat econòmica tan fàcil que fins i tot la poden portar a terme els nostres hotelers és el turisme a l'engròs, la pèssima qualitat del qual es confirma amb l'aparició d'aprofitats com Adelson o Hard Rock, que guaiten a veure què hi poden rapinyar. Fàcil per als naturals del país, ja no sé què dir-los: si el futur que volem (el “país viu” i els “llocs de treball”, als quals també es va referir Torra) és el d'una generació de cambrers, crupiers i dones que fan de reclam sexual, obligats a jornades esgotadores (amb idiomes, esclar) a canvi de sous de misèria, i a conviure com puguin amb l'oferta complementària típica d'aquestes nobles iniciatives empresarials (drogues i prostitució a balquena), doncs endavant. Però ens havíem pensat que l'ideal d'una República més lliure, més justa i més de tot anava per una altra banda. Les sales de joc ja han proliferat com un virus en els darrers anys a Catalunya i Balears (vegin el dossier sobre el tema publicat per l'ARA Balears la setmana passada): nosaltres mateixos ens hem posat solets a jugar a la ruleta russa, i de fora venen a veure què en treuen.