Independentisme reversible
L'independentisme català comença a assemblar-se al gat de Schrödinger, aquell que era viu i mort a la vegada. Viu per la seva forta implantació en la societat, però mort pel que fa als partits polítics que diuen representar-lo. La part viva (la de la ciutadania que s'hi manté ferma) és la més important, per descomptat, però fa l'efecte que la seva vitalitat es deu molt més a la necessitat que senten els ciutadans de protegir-se d'un estat espanyol amb una democràcia d'una pèssima qualitat que no pas a la decebedora feina dels partits que havien de “fer República” i que l'únic que fan és rebaixar el nivell del debat públic fins a extrems insofribles. Que les formacions que pertanyen a un mateix espai polític competeixin entre elles ja sabem que és normal,però no que ho facin contagiades d'aquest infantilisme –en el pitjor sentit del terme– que s'ha apoderat de la major part de la política i dels mitjans de comunicació.
El darrer sainet, tan penós com els anteriors, a compte de la Diputació de Barcelona, és un bon exemple del que diem. ERC s'emprenya –amb molta parafernàlia, la parafernàlia és fonamental– amb Junts per Catalunya (o el PDECat, o el que sigui) perquè han fet amb els socialistes el mateix pacte que ERC ha fet també en diversos ajuntaments. I JxCat respon (amb la mateixa parafernàlia) que estan disposats a revertir el seu pacte amb els socialistes si ERC reverteix tots els seus. Per si amb això no n'hi hagués prou, tot seguit es posen a discutir sobre aquests dos disbarats com si fossin propostes presentables i dignes de polítics que es proposen ni més ni menys que fundar un nou estat dins Europa. Què és això de “revertir” els acords que han dut a la constitució dels ajuntaments no fa ni un mes? Fins on es pensen aquesta gent que poden jugar amb la paciència dels ciutadans? Tot fa pensar que hi haurà eleccions catalanes aviat, després de la sentència del judici de l'1-O, i tot indica també que a aquests diguem-ne polítics no se'ls passa pel cap que abusar de la lleialtat dels votants pot conduir a perdre-la.
Tanmateix, els comportaments sicalíptics no són exclusius dels actuals socis de govern. Fa uns dies, la CUP baixava solemnement d'alguna figuera gramsciana per fer saber al poble que potser ja n'hi havia prou de practicar el bloqueig sistemàtic i que ara s'oferien de socis de govern, però, això sí, de socis preferents. Enhorabona. Mentrestant, des de la fèrtil factoria d'idees de Waterloo ara proposen un nou referèndum, o unes eleccions plebiscitàries, o alguna cosa, per a l'1 d'octubre del 2020, a fi de tenir l'electorat, ja que no il·lusionat, almenys entretingut. Puigdemont ja ha promès dues vegades que tornaria, si guanyava les últimes eleccions catalanes i les recents europees. Les va guanyar totes dues (si descomptem la inflada de Ciutadans el 21-D) i no ha tornat. I ha fet bé, perquè si ho fes el detindrien, però potser que no ho prometi més. Potser que cap dels esmentats prometi res més, de fet, durant una bona temporada. Si més no, per no haver-ho de revertir.
