La investidura que tapava un escàndol
Com que ha coincidit amb el tram final –de moment– del serial de la investidura, no ha calgut ni tan sols inventar una cortina de fum perquè els principals mitjans i partits polítics espanyols poguessin desentendre's de les informacions de 'Público' sobre el CNI i l'imam Abdelbaki es-Satty. Dels polítics de l'escena estatal, només Pablo Iglesias va emetre un tuit criticant el silenci del PSOE sobre aquesta qüestió, mentre continuava –en el moment d'escriure aquestes línies, sembla que amb cert èxit; al moment següent ja no– la seva lluita per ser ministre en un govern comandat precisament pel PSOE. I el PSOE, mentrestant, podia distreure l'atenció amb el recurs fàcil de fer sortir la vicepresidenta en funcions, Carmen Calvo, a repetir per enèsima vegada que el dret a l'autodeterminació no existeix. Per enèsima vegada ho tornarem a preguntar, doncs: si el dret a l'autodeterminació no existeix, què va passar entre el Regne Unit i Escòcia, o entre el Canadà i el Quebec?
Les investigacions de 'Público' també surten per entregues, com els serials, pràctica habitual i comuna de la premsa quan troba un filó informatiu important. En el tan invocat periodisme d'investigació, tanmateix, hi ha un element que marca la diferència, i no són els índexs d'audiència sinó la credibilitat, la fiabilitat i la solvència del mitjà. 'Público' pot presumir de no haver perdut aquestes tres coses, i no perquè sigui d'esquerres, sinó perquè, en la seva història, no es coneix que hagi jugat a la publicació de mentides, i quan ha publicat informacions equivocades ho ha reconegut i corregit públicament. D'altres capçaleres que presumeixen de ser fars del periodisme d'investigació han arribat a estirar una mentida –atribuir a ETA l'autoria dels atemptats de l'11-M, posem per cas– durant anys, inventant i difamant a tort i a dret, i mai no han presentat una sola disculpa. No obstant això, dins el peculiar panorama hispànic de les relacions entre premsa i política, els mitjans del segon tipus són influents (la influència, que tampoc no s'ha de confondre amb l'audiència, és l'altre element que marca la diferència), mentre que els del primer ho són bastant menys. Des de 'Público', a més, ja han començat a rebaixar el to de la seva denúncia, acotant-la a una estricta sospita de negligència i no de cap altra cosa, per bé que el contingut del que han publicat indiqui el contrari.
Com dèiem, contribueixen en gran mesura a diluir la tempesta del CNI les brusques evolucions de la investidura de Pedro Sánchez, un serial que, cada dia més, s'inscriu dins el gènere de la comèdia esbojarrada. Sense gràcia, això sí. Perquè aquí els que riuen són els partits a costa dels seus votants, i perquè les trames i els actors són de tan baixa qualitat que, fins i tot en el cas que s'arribi a un desenllaç aparentment feliç –Sánchez president i Iglesias ministre, posem per cas–, ens haurem hagut d'acontentar amb un altre subproducte de la democràcia. I amb una nova ocultació d'un escàndol d'estat.
