Mil intel·lectuals d’esquerres
“Intel·lectuals d’esquerres” és un sintagma que es compon de dues parts, “intel·lectuals” i “d’esquerres”. D’ençà de la publicació, l’any 1898, del manifest J’accuse...!, de l’escriptor Émile Zola, al diari L’Aurore, sobre l’afer Dreyfus (un flagrant abús de poder del govern de la República Francesa), i durant molt de temps, el mot intel·lectual va designar una persona del món del pensament que en un determinat moment alçava la veu (es manifestava) contra un poder, polític o religiós, opressor i injust. Més endavant, intel·lectual va passar a ser sinònim de qualsevol que fes alguna cosa més o menys artística, i actualment ja s’ha degradat a qualsevol que faci qualsevol cosa que tingui projecció pública. En temps de Zola i fins a la Segona Guerra Mundial, els intel·lectuals eren excepció perquè, en manifestar-se, es posaven seriosament en risc; ara n’hi ha molts perquè és una manera agradable de sortir en una foto lluïda. De tota manera, d’aquí a titllar-los de “mercenaris”, com ha fet Antoni Castellà amb un exabrupte, hi va un tros. Senzillament són producte d’una situació concreta que no volen veure canviada, han triat ser condicionats per l’entorn en comptes de voler-lo millorar. És una actitud acomodatícia, impròpia d’un intel·lectual.
Pel que fa a ser d’esquerres, els signants del manifest d’El País deuen saber com ho porten. Qualficar com a estafa antidemocràtica un referèndum d’autodeterminació (com els que aplaudien quan es feien a l’antiga Txecoslovàquia, per exemple, amb tot un Václav Havel) i obrir el manifest cridant imperativament a no votar (no votar en una convocatòria electoral!) no és gens progressista, sinó profundament reaccionari. Significa que es fan literalment seves les consignes del PP, un partit que ha fet coses tan d’esquerres com una reforma laboral salvatge (al crit de “¡que se jodan!”, com així ha estat), una amnistia fiscal per a grans defraudadors (disculpin, no recordava que entre aquests defraudadors hi ha alguns destacats intel·lectuals d’esquerres), la suspensió de la normativa catalana de protecció de les persones pobres (la pobresa energètica, que se’n va dir) per inconstitucional, o el qüestionament permanent del canvi climàtic (guiats pel criteri del cosí de Rajoy). I que, quan era a l’oposició, organitzava multitudinàries manifestacions presidides per bisbes contra el matrimoni homosexual. Potser el patró definitiu d’una part de l’esquerra catalana i espanyola l’ha fixat Joan Coscubiela, en ser ovacionat a peu dret pels diputats del PP i Cs. En aquest sentit, és significatiu que el manifest hagi estat promogut per Recortes Cero, un nou moviment/partit a imitació de Cs que promet perseguir la redistribució de la riquesa en comptes de la corrupció i que es diu “d’esquerres” per no dir que es torna a tractar d’un xiringuito populista al servei de la unitat d’Espanya. Com que són intel·lectuals, ells sabran on dipositen les seves esperances d’esquerres. I també quin ús fan del seu nom i què signen amb ell.
