Mutilar-se la llengua
L'any dos mil es va estrenar El mar, la pel·lícula d'Agustí Villaronga basada en la novel·la del mateix títol de Blai Bonet, produïda per Isona Passola. La vaig anar a veure a un cine de Barcelona que ja no existeix, i a la porta de la sala hi havia penjat un cartell memorable. Deia: “La direcció d'aquest cinema adverteix els espectadors que 1) aquesta pel·lícula conté escenes que poden ferir la seva sensibilitat, i 2) aquesta pel·lícula està parlada en mallorquí”. A parer d'aquells exhibidors no se sabia què era pitjor, si les escenes de sexe i violència explícites o el fet de sentir parlar els actors en article salat. Particularment, la pel·lícula em va semblar (i em sembla) magnífica, i estic convençut que El mar de Blai Bonet és una de les grans novel·les en llengua catalana de la segona meitat del segle XX (fa poc Club Editor la va recuperar en una edició ampliada i amb un pròleg de Xavier Pla, recomano vivament que no se la perdin).
Entre l'estrena d'El mar i les prevencions de TV3 a l'hora d'emetre la sèrie d'IB3 Mai neva a Ciutat (de qualitat ben alta, també) perquè existeixen espectadors principatins que diuen que no entenen “el mallorquí”, com explicava Vicent Sanchis a Àlex Gutiérrez, han passat vint anys i fa la sensació que no hem avançat gaire, o que si de cas encara hem reculat i tot. No tan sols en l'audiovisual. Les Balears viuen ara mateix un moment esplèndid pel que fa a talent escènic, per exemple, i això tampoc no arriba als espectadors principatins: per diversos motius, però un d'ells és aquesta suposada dificultat per entendre els diferents parlars de la pròpia llengua. Curiosament (i afortunadament) sembla que no costa tant escoltar illencs que cantin (vegin l'article d'Antoni Barceló al digital Núvol sobre l'escena musical illenca).
No cal ni dir que en entorns lingüístics menys problematitzats que el català això no passa, o passa menys. En castellà, és impensable que algú no vulgui veure un film, una sèrie o una obra de teatre perquè estiguin parlats en andalús o en argentí. En el món anglosaxó, ser capaç de compondre papers en dialectes i parlars diferents del propi és un dels mínims que domina qualsevol actor o actriu solvent. Com tots els prejudicis, els prejudicis lingüístics són un fracàs de la intel·ligència, i aplicar-los als diferents parlars de la pròpia llengua és una trista manera –com han assenyalat Cristina Ros i Enric Borràs– de donar la feina feta als secessionistes lingüístics, encara que sigui sense voler (tampoc ens ha de caure cap anell, per cert, per fer servir els noms locals i populars de la llengua, com el valencià, el mallorquí o l'eivissenc). Agafem-nos a una idea ben bàsica: el respecte que exigim a Espanya per la diversitat lingüística, hem d'exigir-nos-el també pel que fa a la riquesa interna de la nostra llengua. Mobilitzem-nos activament contra l'empobriment del català, perquè l'empobriment de la llengua és una mutilació que comporta un empobriment del pensament. I aquí els mitjans, públics i privats, segueixen tenint un paper cabdal.