Ni odi ni adoctrinament
EscriptorLa procel·losa setmana que acaba ha dut una notícia positiva, tot i que agredolça: l'exculpació, per part de l'Audiència Provincial de Lleida, dels docents de la Seu d'Urgell que havien estat acusats d'adoctrinament i d'haver comès delictes d'odi a les aules. És positiva perquè és objectivament bo que les persones honrades siguin reconegudes com a tals per la justícia, perquè l'intent que el nacionalisme espanyol ha fet i segueix fent de criminalitzar l'escola catalana és infame i perquè aquesta resolució hauria d'indicar, com ja ha comentat Antoni Bassas, la conclusió a què haurien d'arribar els tribunals a propòsit dels presos polítics i els exiliats catalans, al més aviat possible. També a propòsit dels docents de l'institut El Palau, de Sant Andreu de la Barca, la causa dels quals es troba en dos jutjats de Martorell. I és agredolça, evidentment, perquè aquests mestres i professors mai s'haurien d'haver trobat en aquesta situació. Una situació absurda i angoixant que ha durat mesos i que pot causar danys i perjudicis seriosos a qui la pateix.
La decisió de l’Audiència de Lleida es feia pública el mateix matí de dimecres en què la cap de l’oposició, Inés Arrimadas, perdia les formes a Catalunya Ràdio afirmant: “Hi ha una fractura civil greu a Catalunya i podem anar a pitjor, fins a un conflicte que no podem ni imaginar”. Hi ha molta paraula escrita que avisa dels perills de confondre els propis desitjos amb la realitat. El camarada d’Arrimadas en el lideratge de Ciutadans, Albert Rivera, no va dubtar ni un segon a difondre per Twitter una pàgina del diari El Mundo en què apareixien les fotografies i els noms i cognoms dels docents denunciats a l’institut El Palau, amb el titular “Los nueve maestros catalanes de la infamia”. Dels nou docents allà assenyalats i exposats, ara mateix només quatre continuen investigats, i tot fa pensar que el cas acabarà com el dels mestres de la Seu, és a dir, arxivat. Mentrestant, altra vegada, a aquestes nou persones se les va ficar dins una espiral de malson i disbarats en la qual es fa molt difícil ja no només exercir la docència, sinó també viure de manera normal. Dormir a la nit, sortir al carrer. Respirar. Tot això que donem per descomptat es torna extremadament difícil quan un és acusat falsament i sap que té la justícia al darrere buscant-li les pessigolles per una cosa que també sap que no ha fet. I no cal ni dir si, a més, acaba tancat a la presó de forma preventiva, a l’espera interminable d’un judici que té tots els motius per sospitar que no serà just.
No hi ha fractura ni conflicte a Catalunya. Si de cas “divisió d'opinions, però amb un nivell de convivència acceptable”, com ha declarat, l'endemà d'Arrimadas, Miquel Iceta: ja era hora que algú del 155 reconegués la realitat. Que comporta negar la fal·làcia de sostenir el contrari. Però d'aquesta fal·làcia Ciutadans ja n'ha fet la seva estratègia per al mandat de Quim Torra, i té l'inconvenient que és tan extrema que no té marxa enrere possible.
